I 47 anys després, el punk es postra davant Pink Floyd

A veure, el sotrac del 77 va tenir efectes refrescants, perquè va advertir l’aristocràcia que no podia donar res per fet, va contraprogramar el poder de les majors i va recordar que el rock’n’roll podia ser emocionant en la seva reducció als mínims expressius. Però amb la distància, és fàcil observar que ni l’actitud (la paraula fetitxe del punk) ho era tot ni la generació llavors titllada d’old school (els integrants de la qual amb prou feines havien complert els 30) mereixia ser tractada com un reguitzell de morts vivents. El gegantisme prepunk va produir monstres, i al seu torn el do it yourself va alimentar algunes simpàtiques mediocritats mal tocades.

Notícies relacionades

La festa de Sant Jordi d’‘abril’ d’EL PERIÓDICO brinda en honor a les dues ‘superagents’ Carmen Balcells i Antonia Kerrigan

Deu llibres que acaben de ser (o seran aviat) sèrie: recomanacions per a Sant Jordi

No sé si estaran d’acord amb tot això els partícips d’aquest àlbum Punk Floyd – A tribute to Pink Floyd, o si la seva sobtada declaració d’amor té com a propòsit segellar un vell remordiment. De la mateixa manera que moltes vedetes del rock alternatiu dels 90 havien crescut enganxats als discos d’AOR i heavy metal (sobtadament menyspreats), hi ha indicis que més d’un punkie havia sigut fan de la tropa de Roger Waters. Aquesta pulsió de fer caure l’immediatament anterior i edificar la teva identitat sobre l’esmena total. Passa el temps i t’adones que potser et vas excedir una mica.

I bé, 47 anys després, tenim aquest àlbum en què fins a 17 supervivents de la classe del 77 ens diuen que les cançons de Pink Floyd són reivindicables. Allà hi ha U. K. Subs, Dead Boys, Peter and the Test Tube Babies, Jah Wobble, Anti Nowhere League, The Vibrators… Veure per creure. Versions fogoses, sense aparent ironia. Potser es tracta d’un correctiu pedagògic i ens estiguin dient que aquesta era la manera correcta de tocar aquests temes, a cop guitarra net, sense teclats atmosfèrics, pauses dramàtiques ni crescendos amb mística. Cosa que ens recorda que la cançó és aquest artefacte diabòlic que pot ser estimat o detestat amb tan sols alterar la textura instrumental, o el tempo, o l’arranjament, i que en la música ens encanta perdre’ns en l’estètica i construir des d’allà tot el nostre món, tan profund i insondable.