Rufus Wainwright: "Avui és més ‘cool’ guanyar un bilió de dòlars que ser un artista ‘underground’"

No, el concert s’enquadrarà en el que podem anomenar el meu treball de nit, una gira que consisteix simplement en jo, cantant les meves cançons, de ciutat en ciutat, entretenint la gent i bàsicament pagant el meu lloguer.

Té una faceta de trobador i entertainer, i una altra de compositor saberut, com aquest rèquiem amb la Filharmònica de Radio France. ¿On es donen cita?

No sé gaire bé el que soc, el meu perfil és bastant únic i es relaciona amb diferents camins i facetes. Quan estic de gira, practico cada dia al piano i cultivo la meva veu, i miro de ser el millor cantant i instrumentista possible. Em sento una mica com un atleta. Sí, és una bona manera de dir-ho, soc un atleta vocal.

Ja té un catàleg de cançons ampli en què escollir, des del seu primer àlbum, llançat el 1998. ¿Diria que avui seria més difícil que llavors fer-se amb un espai entre l’underground i el mainstream?

Tot això ha canviat dramàticament. Quan començava, jo estava una mica fora de focus. La meva música era una mica underground, mirant de sonar especial, però vaig poder trobar el camí del mainstream a través del cine i la televisió, i veient el que feien artistes com Michael Stipe i Elton John. Ara s’han ampliat les distàncies entre el que és únic i underground i tot el que resulta ser comercial, mecànic, previsible... Fa una mica de por. Ni tan sols crec que ser underground sigui avui una cosa cool. És més cool guanyar un bilió de dòlars. Sí, em sembla una mica trist. Però les coses canvien, i de fet hi ha una reacció a això actualment.

Figures d’èxit com Billie Eilish i Taylor Swift no fan una música canònicament comercial.

Les admiro molt a totes dues. Fa poc, en la cerimònia dels Grammy, on estava nominat, de sobte algunes d’aquestes cantants, Taylor Swift, Olivia Rodrigo..., van córrer cap a mi i em van venir a dir quant els agrada la meva música i el que admiren el meu treball, la qual cosa va ser molt emocionant. Em va donar molts ànims el simple fet que les generacions més joves sàpiguen qui soc. Però no sé quant espai hi ha en l’actualitat per al realment inusual. Perquè jo he sigut una figura molt poc comuna, vaig sortir de l’armari al mainstream quan això no era gens habitual, i he tingut un peu en l’òpera, i no he cuidat gaire la meva imatge, i en el passat vaig portar una vida boja. Crec que tot era més lliure quan era més jove, tot i que sempre tendeixes a pensar això quan et fas gran.

Té una vida aparentment plàcida, ordenada i feliç comparada amb els vells temps, quan portava aquella vida boja que vostè diu. ¿El seu art surt actualment d’un lloc diferent?

A mesura que creixes vas coneixent més i més branques que van brotant, tot i que totes surten del mateix tronc. Situacions intenses de molt divers ordre, des de prendre drogues a tenir un fill i fer anys que estàs casat. Aquestes coses boges. Vas fent malabarismes amb els grans temes de la vida. Les coses són ara bàsicament diferents per a mi, però crec que mantinc el mateix esperit, no sento que per això estigui més relaxat.

No creu en el clixé de l’artista torturat i creatiu.

No puc negar que existeix. El gran triomf és superar-ho i aconseguir convertir el dolor en un fruit, i la tragèdia en màgia. Així és com el que fas es fa més profund i profund. Però has de passar abans per la foscor. Sí que tendeixo a pensar que t’has de sentir una mica torturat al principi, però si et quedes allà, acabarà sent avorrit.

En Folkocracy va comptar amb col·laboradors afroamericans com Chaka Khan i John Legend. Ara hi ha aquest debat sobre la negritud del country arran del disc de Beyoncé. ¿Va voler llavors llançar un missatge sobre el paper dels afroamericans en el folk nord-americà?

M’encanta l’àlbum de Beyoncé. El que ha fet no és gens obvi, et fa pensar molt i l’he disfrutat. La connexió entre la població negra i el folk està arrelada en la tradició: aquestes cançons sobre les lluites racials als Estats Units, el final de l’esclavitud, els drets civils... Portar Chaka Khan i John Legend és un acte passat de moda, en realitat, i coses així s’haurien de repetir.

Al disc també hi havia Van Dyke Parks, ¿el seu mentor?

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

L’hi dec tot a Van Dyke Parks. Ell va ser qui va treballar i va lluitar a favor de la meva existència com a artista. Vaig considerar necessari que fos al disc. Crec que actualment està escrivint un llibre, de memòries potser.

Després del disc de folk, del musical i del rèquiem, ¿què serà la pròxima cosa?

M’agradaria fer aviat un altre disc de pop. Ja tinc cançons. També estic considerant un projecte de cançons de Kurt Weill, peces que he cantat últimament en diversos concerts. Però tot el que he fet últimament ha sigut molt seriós i sento que necessito recuperar el meu costat rock’n’roll i tornar a ballar una mica.