Sols i amb una discapacitat

Durant l’Alemanya nazi, Hitler va ordenar assassinar les persones amb discapacitats en nom de la puresa de la raça ària. El dibuixant Mikael Ross (Múnic, 1984) va aconseguir entrevistar-ne una de les que es va salvar de pur miracle, una dona de 96 anys que sent nena va veure com els seus germans desapareixien en un autobús amb les finestres pintades de gris per impedir veure què passava dins. Vivien interns en el centre Neuerkerode en un minúscul poble de la Baixa Saxònia. "Era una àvia molt lúcida. Em va costar guanyar-me la seva confiança, però al final em va explicar com es va amagar en un bosc pròxim. Va ser brutal, implacable, com van matar aquella gent, molts menors", clama l’autor alemany, que va utilitzar aquest testimoni per il·lustrar, en un dels capítols de Aprendiendo a caer (Reservoir Books), l’episodi més negre dels 150 anys de vida d’aquella comunitat pionera. Fundada el 1868 per una mecenes i un sacerdot, Neuerkerode encara avui és model de convivència per cuidar persones amb discapacitat.

Ross, un dels convidats del Comic Barcelona i autor del celebrat El joven Ludwig, sobre la infància de Beethoven, va guanyar el premi Max und Moritz amb Aprendiendo a caer, traduït a deu idiomes i amb un projecte de cine en marxa. Es va basar en vivències reals lligades a Neuerkerode per crear un relat de ficció sobre Noel, un adolescent amb discapacitat intel·lectual que és enviat al centre després que la seva mare, amb qui viu, tingui un accident i quedi en coma. "El còmic dona un missatge a molts pares que temen el que passarà amb els seus fills si ells falten, però també els diu a les persones amb discapacitat que poden tenir una vida", apunta.

Després de rebre la proposta del director de Neuerkerode, Rüdiger Becker, que va morir fa un parell d’anys en un accident, per explicar en còmic com es viu a la institució, Ross va visitar intermitentment durant dos anys i mig el lloc, que és, explica, com una ciutat gegant on viuen 800 persones amb discapacitat a càrrec d’un miler de professionals (psicòlegs, metges, infermeres, cuiners, cuidadors, professors d’art, d’esport...).

Al seu país, explica Ross, "si tens una discapacitat mental no ets lliure i no pots decidir sobre la teva vida, és la teva família o l’Estat els que ho fan per tu". A Neuerkerode arriba gent molt dispar, constata. "Hi ha qui va quedar discapacitat per beure massa, hi ha adolescents els pares dels quals creuen que allà podran socialitzar amb altres persones, altres que han perdut els pares i no poden viure sols, uns que són massa grans per autogestionar-se... Allà hi ha gent amb parella, amb hobbies, activa... Les cases estan obertes i els interns poden sortir pel poble sense demanar permís i connectar amb els ciutadans. Molt diferent, per exemple, d’un centre de gent discapacitada a Berlín, on pel trànsit i la ciutat no poden sortir sense acompanyant".

No obstant, recorda, quan fa cinc anys va publicar el llibre a Alemanya "el terme inclusió es començava a filtrar en la cultura i el discurs era molt radical: tot el que no era inclusiu es va veure atacat, com el concepte de Neuerkerode, i l’Estat es plantejava tancar-ho. Però llavors ¿què passava amb aquestes persones? Moltes famílies i pacients no volien que els fessin fora, alguns feia 30 anys que eren allà. Per a alguns és un lloc perfecte, per als que han de fer llit, no tant. Ara, el debat s’ha anat calmant".

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Auge de l’extrema dreta

Ross es planteja convertir el capítol sobre el nazisme en un llibre independent. "Ara, a Alemanya no sabem què passarà amb l’auge de l’extrema dreta. És important mostrar a la gent de què és capaç l’ésser humà si anem pel camí erroni", assenyala el dibuixant, que per viure a Alemanya va haver de compaginar el còmic amb la seva feina de dissenyador de vestuari a l’Òpera Estatal de Baviera abans d’aconseguir una beca Erasmus a Brussel·les.