Un "bàlsam per a l’ànima"

La vigília del bicentenari, Rebmann assistia somrient a les desenes de mirades i mans que buscaven deleroses en un facsímil del manuscrit la paraula màgica, freude, alegria. La mateixa freude que es va dibuixar al rostre del pianista israelià Jonathan Aner a l’arribar al punt del quart moviment que marca l’arrencada de l’Oda a l’alegria. "Impossible no contagiar-se d’aquest sentiment", deia al finalitzar el seu concert commemoratiu, que va ser en format d’orquestra de cambra.

"La Novena admet qualsevol format. De la gran orquestra de Leonard Bernstein al quartet o el solista", prossegueix Rebmann. La peça més universal de Beethoven s’adapta a qualsevol format, però també a qualsevol missatge polític, segons ha demostrat la història.

L’impacte que va causar entre el públic va ser immediat. Una clamorosa ovació va tancar l’estrena de la peça fa dos segles a Viena. Beethoven (1770-1827) no va arribar a sentir-la, perquè era ja completament sord. Ni tan sols va poder dirigir la seva estrena en el Theater am Kärntnertor de Viena, la seva ciutat d’adopció. Qui va agafar la batuta per a la seva última i revolucionària simfonia va ser Michael Umlauf. Va ser l’última aparició en públic de Beethoven.

Clàssica i transgressora

L’havia compost transgredint la norma que una simfonia era una peça essencialment instrumental i de 30 minuts. La seva superava els 70 minuts de durada i havia incorporat solistes i un cor. Era una cosa radicalment innovadora, recorda amb motiu de l’aniversari Malte Boecker, el director de la Casa Museu de Bonn, la ciutat natal de Beethoven (177-1827). Va adoptar per a la seva oda el text del poeta alemany Friedrich Schiller, un tribut a l’esperança i la humanitat.

El cant a la joia, la fraternitat i l’esperança va ser el que va determinar que el Consell d’Europa l’adoptés com a símbol musical del Vell Continent el 1972 i que la Unió Europea l’entronitzés com a himne oficial el 1985. Aleshores, s’havia consolidat la versió per a gran orquestra de Herbert von Karajan.

Molt abans d’erigir-se en símbol del projecte europeu i les seves democràcies, l’Oda havia sigut utilitzada a discreció per tota mena de dictadors i autòcrates. Es va interpretar en un aniversari d’Adolf Hitler i també en la inauguració dels Jocs Olímpics del nazisme, el 1936; aquell mateix any, el soviètic Ióssif Stalin la va elegir per celebrar la constitució de la seva dictadura totalitària; l’Oda va ser també l’obra assumida per un altre règim totalitari, l’Alemanya comunista, per celebrar la seva fundació com a país satèl·lit de Moscou. Es va rehabilitar per a la història com l’himne amb què els alemanys van celebrar l’abraçada nacional que va seguir la caiguda del Mur, el novembre de 1989, la bonica nit que va posar fi a dècades de traumàtica divisió. Va prendre la batuta Bernstein, que es va permetre la llicència de substituir la paraula freude, o l’alegria, per freiheit, llibertat. Aquella nit, els dos termes van ser sinònims.

A la Novena s’ha recorregut més recentment per complimentar els líders del G-7, el club dels països més poderosos del planeta, en la seva cimera d’Hamburg, el 2017. O per transmetre una mica d’esperança en el pitjor moment, com el concert dirigit per la ucraïnesa Oksana Lyniv després de l’inici de la invasió a gran escala per Rússia del seu país, el febrer del 2022.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Concerts a quatre ciutats

"No hi ha una altra obra musical capaç de transmetre tants sentiments universals com la Novena", comentava aquests dies una altra directora, l’alemanya Joana Mallwitz, titular de la Konzerthaus de Berlín. Mallwitz forma part del projecte impulsat pel canal francoalemany Arte en ocasió d’aquest bicentenari, consistent en un documental i en un concert extraordinari que va discórrer ahir a la nit per quatre ciutats: Leipzig, París, Milà i Viena. A la batuta de l’orquestra de Leipzig es col·locarà Andris Nelsons, que donarà pas a una transmissió tècnicament complexa des de quatre ciutats per les quals va discórrer la vida i obra del geni.