Jennifer Connelly: "Fa temps que he deixat de fer distincions entre cine i televisió"

Jennifer Connelly va començar la seva carrera com a actriu en gran, a les ordres del mestre Sergio Leone a Hi havia una vegada a Amèrica. Era el nen espiat pel jove Noodles, encarnat en la seva versió adulta per Robert De Niro. Al llarg de les quatre dècades posteriors, l’hem vist exhibir magnetisme i créixer en subtileses i matisos en projectes molt variats, tant mainstream com de petit pressupost. Pel seu paper a la popular Una ment meravellosa va aconseguir tant l’Oscar com el Globus d’Or a la millor actriu secundària.

Des d’aquesta setmana podem veure-la a la sèrie Materia oscura (Apple TV+), thriller de ciència-ficció sobre qui som i totes les versions de nosaltres mateixos que un dia podríem haver sigut. Connelly és la dona d’un físic atòmic i professor universitari, encarnat pel gran Joel Edgerton, a qui una mala nit arrosseguen a una realitat paral·lela. Parlem amb l’actriu de Laberint sobre un projecte amb encara més cantonades secretes; tantes que, de fet, potser és millor no llegir aquesta entrevista fins després d’haver devorat els dos capítols.

Materia oscura és una sèrie sobre els camins que no agafem, les decisions que no prenem, els futurs que rebutgem. No sé si vostè sol donar gaires voltes a les grans decisions vitals ja preses. ¿Reflexiona molt, o massa, sobre el passat i els futurs perduts?

De vegades cavil·lo massa sobre les coses més petites [esclata a riure]; el més petit, absurd i tonto que es pugui imaginar. Ho reconec i em fa sentir culpable, però, en canvi, no és una cosa que em passi amb les decisions importants de la vida. Suposo que perquè no tinc dret a queixar-me. Soc afortunada de ser on soc i en soc conscient.

Aquesta és només la seva tercera sèrie en més de quatre dècades de carrera. ¿Alguna vegada ha tingut dubtes sobre la televisió com a bon camí per seguir? ¿Es veu o es veia essencialment com a actriu de cine?

Fa temps que he deixat de fer distincions entre cine i televisió. S’estan fent un munt de grans coses a la tele: tants bons guions, tants directors i actors de cine treballant en sèries... Ara només em concentro en el projecte, en el material i en els col·laboradors que podria tenir.

En aquest nou ordre no estranya que Jennifer Connelly pugui passar del segon blockbuster cinematogràfic més important del 2022 [Top Gun: Maverick] a una sèrie de streaming.

És que creia que tenia molt potencial per ser divertida, emocionant i entretinguda. M’intrigava el món al voltant del qual girava i volia veure de prop com es donava forma a una cosa així. El seu ús del concepte de l’univers alternatiu és molt intel·ligent. Se’n serveixen per, bàsicament, explorar un llarg matrimoni i fer una espècie de repàs de tots els dubtes, tots els remordiments, totes les queixes, totes les pèrdues que han tingut impacte en aquesta parella.

Diguem que és un drama conjugal disfressat de thriller rebentaments. Des de la perspectiva del seu personatge, la pregunta inicial més important sembla: ¿conec la persona amb qui estic dormint?

Sí, és cert, és com una història domèstica explicada de la manera més espectacular. Narrar una cosa així a través d’un dispositiu de ciència-ficció em sembla una gran idea. És una manera fantàstica de visualitzar-ho. Diria que mai abans havia vist una cosa semblant.

¿Va ser divertit fer versions diferents del mateix personatge? ¿O, en canvi, es va indignar una mica i va arribar a plantejar-se demanar un augment de sou, atesa la multiplicitat de les seves tasques?

[Riu] En realitat va ser divertit. Quan treballava en la segona Daniela, vaig disfrutar pensant quin aspecte hauria tingut la mateixa dona si no hagués perdut un fill, si no hagués decidit casar-se, si hagués continuat soltera a la seva edat i s’hagués convertit en una exitosa artista visual. Gairebé totes les altres versions del meu personatge fan aparicions molt breus; sovint són cosa d’una escena o un petit cop d’ull.

¿De quina classe de referències va parlar amb el creador, Blake Crouch, o el director principal de la sèrie, Jakob Verbruggen [The fall, House of cards, Black mirror]?

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Passem molt poc temps amb el primer Jason i la primera Daniela. Havíem d’aconseguir que l’espectador cregués conèixer aquesta parella en temps rècord. Recordo que vam parlar bastant sobre la presentació dels personatges d’Anne Archer i Michael Douglas a Atracció fatal; com en molt pocs minuts estàs amarat de la domesticitat del matrimoni.

Sembla que sent una gran connexió amb el gènere fantàstic. Va fer terror amb Dario Argento [Phenomena], fantasia amb Jim Henson [Laberint] o ciència-ficció noir amb Alex Proyas [Dark city]. També ha provat sort amb els superherois, com a la reivindicada Rocketeer o la Hulk d’Ang Lee.

És cert, però en realitat m’interessen tota classe de pel·lícules. Tampoc crec que busqui el cine fantàstic de manera conscient. Només m’acosto a les idees que m’atrauen i als cineastes amb estil propi.