La pel·lícula maleïda dels Beatles

Ni un dels membres del grup va assistir a les premières de la pel·lícula que van tenir lloc a Londres i Liverpool. Tampoc van acudir mesos després al Dorothy Chandler Pavillion per acceptar l’Oscar a la millor banda sonora original que havien obtingut pel film (per alguna raó, l’estatueta la va recollir en nom seu Quincy Jones). Repudiada pels seus protagonistes Let it be es va convertir en una pel·lícula maleïda amb què ningú volia tenir res a veure. I va continuar sent així durant mig segle.

"Des del principi, el públic va malinterpretar la pel·lícula –assenyala via Zoom el director de Let it be, Michael Lindsay-Hogg, pocs dies abans de complir 84 anys. No va durar gaire als cines, la BBC la va projectar un parell de vegades i un temps després se’n va fer una edició en VHS que va ser ràpidament retirada del mercat per un problema amb els drets de les cançons. Des d’aleshores, l’únic que s’ha pogut aconseguir han sigut edicions pirates, còpies del VHS en què el so era deficient i la imatge era molt fosca i apagada". Aquesta última circumstància va acabar de consolidar la reputació universal del film com un artefacte ombrívol i desolador. I malgrat tot...

La memòria col·lectiva pot ser enganyosa. Quan el 2018 Apple Corps, l’empresa que gestiona el llegat dels Beatles, va suggerir a Peter Jackson que revisés tot el material filmat el 1969 per Lindsay-Hogg amb vista a realitzar un nou documental, el cineasta neozelandès es va mostrar reticent perquè temia trobar-se amb hores i hores de tedi i mal rotllo. Però el que va descobrir en aquell metratge va ser una cosa molt diferent. Estrenada el novembre del 2021 a la plataforma Disney+, la docusèrie Get back revela que, fins i tot en un moment de cansament professional i distanciament personal, al món de John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr hi continuava havent espai per a l’alegria compartida i l’afecte més genuí.

Canvi de relat

L’arribada de Get back va suposar una commoció en l’univers beatle i va servir per canviar el relat. Es va començar a dir que, en contrast amb el retrat lúgubre que havia ofert el film de Lindsay-Hogg, la sèrie de Peter Jackson apostava de forma deliberada per donar una versió més amable i lluminosa de l’última etapa del grup, remarcant els moments de camaraderia i rialles. De poc va servir que el mateix Jackson deixés caure en diverses ocasions que Let it be era una pel·lícula molt menys amarga del que recordava la gent i que la seva reputació d’experiència depriment era totalment injusta. L’única manera de convèncer el món era, doncs, aconseguir que Let it be es veiés de nou.

Utilitzant la mateixa tecnologia que a Get back i amb l’entusiasta vistiplau de Michael Lindsay-Hogg, Peter Jackson i el seu equip han portat a terme la restauració del documental original, que a partir de demà estarà disponible a la plataforma Disney+. "Durant 50 anys he estat lluitant per la recuperació de Let it be i vaig arribar a pensar que ja mai passaria –explica Lindsay-Hogg-. Això m’entristia, perquè sempre he pensat que la pel·lícula té un gran valor. Crec que capta molt bé aquell moment en el qual els Beatles, que eren molt joves quan es van fer increïblement famosos, entenen que han de créixer i prendre decisions respecte a les seves vides que ja no només tenen a veure amb la música. És una cosa estimulant i commovedor alhora".

Una vegada revisada Let it be el 2024, es fa difícil continuar sostenint que l’enfocament de Peter Jackson a Get back s’allunya molt del de la pel·lícula original. El que sí que ha canviat és la percepció del públic. Quan el gener del 1969 l’equip de Michael Lindsay-Hogg va instal·lar les càmeres, focus i micròfons als estudis de Twickenham per filmar els assajos dels Beatles de cara a un suposat concert que mai es va arribar a produir, no hi havia precedents de documentals que tinguessin accés a la vida interna dels grups. "Cap dels grans grups d’aquella època havia fet res semblant –apunta Lindsay-Hogg-. Jo era molt conscient que ningú havia retratat els assajos dels Beatles abans, i allà els tenia davant meu tots quatre, bevent te, fumant cigarrets, component música i tocant junts. I vaig saber que, passés el que passés amb el projecte, això tenia rellevància històrica".

La confiança de l’artista

Però encara faltaven dècades perquè els espectadors estiguessin familiaritzats amb el concepte de telerealitat i l’últim que en aquell moment esperaven els fans dels Beatles era veure Paul McCartney i George Harrison discutir (molt civilitzadament, això sí) davant les càmeres per la manera d’executar un solo.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

"Jo ja havia treballat amb ells diverses vegades en el passat [Lindsay-Hogg va dirigir els vídeos promocionals de Paperback writer, Rain, Hey Jude i Revolution], i potser per això van actuar de manera molt oberta i no es van mostrar particularment preocupats per la imatge que poguessin donar. Tenien la confiança dels veritables artistes".

Ara, 54 anys després de la seva dissortada estrena Let it be torna a la vida com un documental pioner que es beneficia de l’imperible carisma dels seus protagonistes, d’una música formidable i de les molt notables intuïcions del seu director (a diferència de Peter Jackson, Lindsay-Hogg no tenia ni idea de com evolucionaria la història del grup). La decisió de concloure la pel·lícula amb l’actuació al terrat de l’edifici Apple, per exemple, és un d’aquells encerts que avui formen part de la història de la música popular. "Després de veure durant una hora qui són els Beatles, què els defineix i com es relacionen entre ells, tot acaba al terrat, i allà es revela la gran unió que tenen i l’alegria genuïna que els produeix tocar junts de nou. Estar amb ells en aquell terrat va ser un moment gloriós".