Marisol, retrat d’un mite vivent

El documental Marisol, llámame Pepa que arriba a les sales el 10 de maig, comença el 2020, durant la gala dels premis Goya. A Pepa Flores se li atorgava el Goya d’Honor. El dubte requeia a saber si apareixeria. Però no es va retirar de la vida pública perquè sí. No va passar unes jornades de reflexió per dir després que tornava. Ho va fer per coherència extrema amb les seves idees, així que no va aparèixer en aquella gala. Sí que ho van fer les seves tres filles, María, Tamara i Celia, fruit de la seva relació amb el ballarí i coreògraf Antonio Gades.

Marisol, Pepa, és un personatge fascinant en les seves contradiccions –imposades moltes vegades des de fora–, en la modernitat que va suposar i en les seves decisions radicals que la portarien a negar-se a si mateixa, al que d’altres van voler que fos. El documental aborda els moments més importants en la seva trajectòria personal i artística. Retirar-se tan aviat, i fer-ho amb totes les seves conseqüències, va contribuir a donar més aura al mite després de convertir-se en una joguina trencada superada per la fama que no volia.

Al film hi ha una veu en off que llegeix declaracions atribuïdes a l’actriu i cantant. La resta la posa la memòria, els comentaris dels entrevistats i els arxius visuals. Tot va començar –per a la seva desgràcia, com diria després– amb una actuació al festival de cors i danses que organitzava la secció femenina de Falange. Tenia tot just 11 anys.

Fenomen fan

Allà la va descobrir l’empresari Manuel Goyanes. Era el que estava buscant: una nena eixerida, angelical, moderna. Es va convertir igualment en un instrument del franquisme, convençut que amb ella exportava modernitat. Amb Marisol, nom que li va atorgar l’eixerit Goyanes, va néixer el fenomen fan a Espanya. La cantant Amaia diu al documental que era com una princesa Disney. Rebia de 500 a 800 cartes cada dia. Una organització sencera vetllava per ella, la seva imatge, donar resposta a les cartes, publicar una revista enterament dedicada a Marisol. Va representar una espècie de fàbrica de somnis dins d’un malson, el del franquisme.

Va girar per gairebé tot Llatinoamèrica. Va estar en el famós xou televisiu d’Ed Sullivan, compartint plató amb Harpo Marx. Va apadrinar una nena d’Angola en una altra instrumentalització del franquisme. Tómbola, cançó principal del film homònim de 1962, amb música d’Augusto Algueró, va vendre milions d’exemplars. Una altra de les seves cançons, Me conformo, va ser número u al Japó. Representava la modernitat, cert, però una modernitat ben entesa per al règim: "Me conformo con estar a tu lado / Me conformo con hacerte feliz", cantava en aquella cançó aplaudida en terres japoneses. Em conformo a ser amant o mestressa de casa. Era el missatge. Marisol va prestar el denominat servei social de la dona. Moderna però fidel a l’ideari de l’època.

Esgotada, en crisi, va perdre la veu i, una vegada recuperada, va passar de tenir-la aguda a molt més greu. Això influiria en la seva manera de cantar, però la vida continuava igual. Des que la va descobrir, Goyanes l’havia instal·lat a casa seva, lluny de la seva família, una cosa que avui seria impensable –una nena vivint a casa del seu productor als 11 anys–, però que llavors semblava d’allò més normal. O no. Va sortir de la mansió només per casar-se amb Carlos Goyanes, fill del seu descobridor. Riguin-se de qualsevol altre casament cèlebre sense amor. Va ser el 1969.

Allò va durar poc. La joguina trencada volia recompondre’s. El documental posa èmfasi en la tristesa als ulls de Marisol durant el casament. Tres anys després es va separar de Carlos i va trencar tota relació amb el seu productor i fins llavors apoderat. Neix la segona Marisol, rumb a Pepa Flores.

Són temps de tardofranquisme. El règim s’agreuja. L’actriu representa llavors, als 25 anys, un alè d’espúria llibertat. No una llibertat fingida per ella, sinó per una societat encara encotillada. Viu un temps a Barcelona, lloga un pis de soltera, es fotografia amb Salvador Dalí, llueix una imatge bastant hippy, diu en una entrevista que vol rodar amb Joseph Losey, Roman Polanski i Ingmar Bergman, fa un càsting amb Bernardo Bertolucci...

…Però acaba protagonitzant dues pel·lícules de Juan Antonio Bardem, i no precisament les millors d’aquest cineasta La corrupción de Chris Miller i El poder del deseo, on s’exhibeix físicament més del que hauria volgut. Enrere, definitivament, queden en tot cas Un rayo de luz, Tómbola, Marisol rumbo a Río o Las cuatro bodas de Marisol, les cintes que van contribuir al seu encimbellament com a actriu infantil i estrella adolescent.

L’aparició en la seva vida d’Antonio Gades té llums i ombres, clarobscurs insondables. Se n’enamora, és mare i fa un gir ideològic de 180 graus, abraçant la causa comunista cada vegada més prosoviètica. La influència artística i política de Gades, llavors declarat marxista i fins i tot filoindependentista català, és notòria. Però l’enfosqueix com ho feia Serge Gainsbourg amb les seves parelles. I té, a més, actituds masclistes: vol Pepa a casa tenint cura de les seves filles. No és cap suposició: així ho va dir Gades en més d’una ocasió.

Aparició a ‘Interviú’

A la situació personal se sumen les últimes execucions del franquisme. La parella es retira a Altea. Es reclou del món fins i tot fins després del final de la dictadura. I llavors va aparèixer l’Interviú amb les fotos de Marisol despullada. Mai va posar per a la revista. Era una sèrie fotogràfica que havia fet amb el fotògraf César Lucas. Una altra traïció. Un altre trauma. Bé és veritat que aquella portada es va convertir en un fenomen que, sociològicament, defineix bona part de la Transició: la nena prodigi del franquisme despullada. Però en aquesta ocasió tampoc la van deixar elegir. Va arribar a publicar-se un llibre amb el títol de Mide el cuerpo de Marisol. La progressia esquerrana de l’època no va sortir gaire ben parada amb els seus comentaris sexistes.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Va buscar va refugiar en un cine que li oferís la possibilitat de demostrar la seva maduresa. Los días del pasado (1978), de Mario Camus, va ser una fita personal important, com després protagonitzar una sèrie televisiva sobre Mariana Pineda, una de les grans dones liberals del XIX. La seva postura política es va radicalitzar encara més. Es va declarar comunista i obrera de la cultura. Va carregar contra el PSOE per l’entrada d’Espanya a l’OTAN. Ella i Gades es van casar el 1983 a Cuba, amb Fidel Castro i la ballarina Alicia Alonso com a padrins de casament. Era, en conseqüència, molt lluny de l’Espanya socialdemòcrata, de la movida madrilenya i de la falsedat de certes actituds polítiques del moment.

En el seu penúltim disc, Galería de perpetuas (1979), parlava de l’amor lliure, el lesbianisme i el matrimoni com una institució opressiva. Després de ser instrument del franquisme i model contra natura del destape, ara era una icona del feminisme ben entès. Era el seu alliberament després d’assumir que de petita va perdre la identitat com a nena.