El cartell que marca els límits de ‘Cancerland’

No crec que, a hores d’ara, hi hagi algú que sigui capaç de pensar o d’escriure que Hustvedt s’explica perquè era la dona d’Auster. Ningú que l’hagi llegit pot imaginar una cosa semblant. Entre d’altres coses perquè Siri Hustvedt abraça un ventall d’interessos intel·lectuals més extens que el d’Auster, a qui hem conegut, sobretot, per les novel·les i pels assaigs sobre la pròpia creació. Ella, en canvi, resulta que no solament és novel·lista, sinó que s’ha convertit, per exemple, en una experta en neurologia que publica les seves reflexions en revistes científiques. A La dona tremolosa explica el moment en què parlava en un acte que homenatjava el seu pare, professor d’estudis noruecs. Va començar a tremolar i va notar com els braços i els peus es movien sense control. Després, van venir més atacs com aquest i ella mateixa va decidir investigar-ne la procedència, de tal manera que es va endinsar en la disciplina com una especialista. "És una de les nostres millors novel·listes", va dir d’ella Oliver Sacks, "però també és una brillant exploradora del cervell i de la ment". Hustvedt afirma que "ens expliquem històries sobre nosaltres mateixos per entendre’ns". És, de fet, l’origen de la ficció: la necessitat de contar i d’explicar-nos. Si haguéssim de resumir en poques paraules el seu estil, la seva manera de ser escriptora, ens podríem referir a la combinació brillant del relat dels episodis viscuts i la necessitat d’extreure’n algun tipus d’ensenyament o moralitat. O desconcert. En les novel·les, és assagista i, en els assaigs, és novel·lista. Un altre exemple: Los misterios del rectángulo, un dels seus primers treballs. Hi parla d’art, de la percepció de l’obra, de la suspensió del temps en la contemplació del quadre, de Goya i Morandi, de Vermeer i, quan esmenta Giorgione, confessa que la primera vegada que va veure La tempesta (no pas a Venècia, sinó en una diapositiva, a la classe d’història de l’art, quan tenia 19 anys) va experimentar "una resposta física, un veritable estremiment d’admiració". I així, en tot el llibre, la interrelació entre vida, ficció i reflexió.

Epifania

Notícies relacionades

Quan tot s’enfonsa

Un viatge pel Nadal de mig món

Hustvedt va voler ser escriptora quan tenia 13 anys. La família s’havia traslladat a Islàndia durant un temps i ella llegia. El sol de mitjanit no la deixava dormir i va aprofitar per començar una pràctica que s’ha convertir en un ritus, el de la lectura compulsiva. Llegia amb fervor. Va topar amb David Copperfield, de Dickens, i aleshores va viure una epifania. Commoguda per la lectura, es va aixecar de la cadira i va contemplar la ciutat en calma. Silenci. "Si els llibres poden provocar això, jo vull ser escriptora".

Paul Auster va morir el 30 d’abril quan faltaven dos minuts per a la set del vespre. Siri Hustvedt, des del març del 2023, havia estat el que en podríem dir la portaveu de la malaltia, aquell país que ella va batejar com a Cancerland, un territori "confús, amb traïdoria". De tant en tant, publicava a Instagram l’evolució del malalt, la seva pròpia percepció d’aquell pes, del patiment, del cotxe que travessava una carretera "sense poder arribar al cartell que marca els límits del país". Ens va parlar del càncer no pas amb commiseració, sinó amb la potència poètica de sempre. "La bondat és clau, el somriure d’una recepcionista importa". Poc després de morir Auster, abans de poder-ho comunicar al món, Hustvedt va saber que els obituaris ja omplien les xarxes. "M’han robat la dignitat de poder-ho dir jo mateixa". Els "crits en línia" ressonaven quan el cadàver encara era a casa. Un final trist per a una mort txékhoviana.