Un culte viu 10 anys després

Lou Reed ens va deixar fa ja una mica més de 10 anys (el 27 d’octubre del 2013) i la seva estela continua motivant artistes de diferents àmbits i generacions. Potser no tant com en els anys 80 o 90, quan el rock ocupava un espai més cèntric i els nous corrents es postraven davant la llegenda velvet, però al seu mausoleu no li falten els visitants. Allà hi ha la dotzena de veus que desfilen per aquest tribute album coordinat pel productor Bill Bentley, que va ser el seu amic i publicista i que ha firmat discos en memòria de Roky Erickson, Skip Spence i Doug Sahm.

Ja sabem que cap d’aquestes versions suplantarà mai els originals, però donen a aquestes cançons una espècie d’extensió vital en formes canviants, encaixant les partitures originals amb el tarannà de cada un dels implicats. Adaptacions que, una a una, tanquen un món, com aquest I’m waiting for the man en el qual entreveiem Keith Richards cantant als 80, amb la seva narrativa veu raposa, al seu jo d’un altre temps, esperant la seva dosi en una cantonada de Harlem.

Entre els veterans d’aquest elenc hi ha registres particularment suculents, com el de Rickie Lee Jones en un Walk on the wild side que mira a Nova Orleans en una atmosfera sostinguda pel piano i la percussió. La serenitat acollidora de Mary Gauthier a Coney Island baby i el tènue groove amb metalls jazz-funk en el qual busseja Bobby Rush a Sally can’t dance. I la cavil·lació entorn del romanticisme que Lucinda Williams fa seva a Legendary hearts. També d’aquella època, els 80, ressorgeix la rockera I love you, Suzanne, una cançó que al seu dia va fer possible veure Lou Reed fent, per amor, audaces ballarugues al vídeo corresponent (cal veure com van arribar a fer el ruc en aquell temps alguns mites molt seriosos del rock), i que aquí The Afghan Whigs converteixen en artefacte sentit (i una mica espès).

També hi ha Perfect day, amb un Rufus Wainwright exquisit, però es tracta d’una selecció que no atén als grans èxits i que posa llum a peces que generalment ha sigut poc citades. Ja està bé. Cap de New York (1989), però sí una, l’espectral Magician, del seu també àlgid successor Magic and loss (1992), delicadament revisada per Rosanne Cash.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La raresa més gran

A I’m so free, Joan Jett refresca la seva vocació glam-rock, i les generacions més joves es manifesten a través d’Angel Olsen i Maxim Ludwig en un impetuós I can’t stand it, l’assalt d’Automatic a New sensations, amb fons de funk robòtic, i la raresa més gran de totes, The power of the heart, peça que Reed no va arribar a publicar (la va gravar Peter Gabriel), aquí en la veu de Brogan Bentley, fill del productor. Punt final d’un homenatge que el món no necessitava, però que pot ser assaborit pels admiradors del poeta del rock.