Guerres i distopies

1
Es llegeix en minuts
El director i actor Viggo Mortensen

El director i actor Viggo Mortensen

Distòpia és una paraula atractiva. Rotunda. Les distopies mostren panorames desoladors, en els quals l’ésser humà ha arruïnat la seva existència. L’estrena d’El regne del planeta dels simis n’és un bon recordatori i l’enèsim capítol d’aquella saga inspirada en la novel·la de Pierre Boulle, que va impactar a finals dels 60 amb l’Estàtua de la Llibertat semienterrada i Charlton Heston maleint la nostra estupidesa. El primer en utilitzar el terme distopia va ser, fa 156 anys, el filòsof britànic, John Stuart Mill. Més tard serien Aldous Huxley i George Orwell els que, amb els seus llibres, aconseguirien catapultar l’univers distòpic a l’imaginari popular amb històries que sempre ens van semblar llunyanes. L’altre dia, veient Civil war al cine, em va fer l’efecte que les distàncies s’han escurçat massa. La pel·lícula d’Alex Garland dibuixa uns Estats, que d’Units en tenen poc, perquè Texas, Califòrnia, Washington… lliuren un combat sense treva, amb matances i salvatjades a tot arreu. El director l’encerta al no distingir entre bons i dolents; fins i tot els uniformes dels que es maten sense pietat són semblants.

El moment clau és quan un d’aquests sicaris decideix si algú viu o mor, segons la resposta a la pregunta: "¿quin tipus d’americà ets?". Sens dubte, els guardians de les essències pàtries són un perill en qualsevol part. A Espanya, per exemple, la consigna del moment és: "qui pugui fer, que faci". I resulta que, per pur atzar, vaig encadenar el visionament d’aquesta pel·lícula amb Hasta el fin del mundo –un western molt recomanable, per cert–, en la qual un danès d’origen s’enrola en la Guerra de Secessió, convençut que calia combatre l’esclavitud. Li vaig preguntar al seu director i protagonista, Viggo Mortensen, si ell podria –com el seu personatge– anar a la guerra per raons morals. "La guerra sempre embruta –em va respondre–. La guerra sempre és un error". I em va deixar pensant quins sentiments poden tenir aquells que s’indignen perquè hi hagi estudiants manifestant-se per la pau a Palestina. Prefereixo no posar per escrit el que em va passar pel cap.