Monica Dickens, l’escriptora que va preferir la feina al privilegi

No. I diran que potser és perquè les seves novel·les no estaven a l’altura de les del seu avi. Però jo els diré que almenys aquella de la quual em disposo a parlar-los avui sí que ho estava. Tenia el mateix sentit de l’humor, picardia i ambició, però en tenia la justa, ja que era una ambició que, en el fons, es reia de la pròpia idea d’ambició. I sí, l’àmbit social també hi és present, però ho està d’una forma inversa a la qual ho va estar en l’obra del seu avi. Perquè, en aquest cas, l’afortunada era ella. Però, ¿saben què? El privilegi no li agradava. Li semblava injust i ridícul. Així que primer el va abandonar i després es va dedicar a escriure el que va passar quan ho va fer. La novel·la de la qual els vull parlar és, a més, la seva primera novel·la, i es titula Un par de manos (Alba Editorial).

El subtítol potser els dona alguna pista d’allò del que Monica Dickens fugia, o més aviat d’allò que va fer servir per escapar de la seva vida avorrida i trista, sense sentit: Doncella y cocinera en la Inglaterra de los años 30. "Segur –vaig pensar– que la vida és alguna cosa més que anar a festes en les quals no em diverteixo, amb gent que ni tan sols em cau bé. Quina existència tan absurda, aquesta de deixar-se portar amb l’esperança que passi alguna cosa que alleugi la monotonia. He de fer alguna cosa que em tregui d’aquest clot". Qui parla és la narradora, i la narradora és, per descomptat, Monica Dickens, a qui, per cert, van expulsar de la prestigiosa escola St Paul’s, per a noies, per haver llançat el seu uniforme al Tàmesi abans de ser presentada com a "debutant" en una mena d’humiliant ritual de passada.

Convençuda que la vida podia ser més, molt més, que allò que els altres havien decidit que havia de ser, Dickens ho va deixar tot per servir en cases alienes. Això de servir no va ser la seva primera opció, ja que el que volia era una feina, és a dir, llibertat. Pensin en l’època, i en la situació de la dona llavors, i pensin en la situació d’algú de la seva classe. Dickens veia el treball com una cosa que feia per ella i per a ella mateixa. Aventures. Un dia no repetit. Algun tipus de sentit. ¿Que per què va acabar servint? Oh, primer va intentar ser actriu, però es va saber a l’instant que era molt dolenta i ho va deixar, ja que no la va divertir el més mínim. També va intentar ser modista, però ho va descartar de seguida perquè "sempre m’havia semblat el recurs de les noies de bona família".

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Li agradava la cuina, així que va decidir que s’oferiria com a cuinera. Quan ho va dir a casa, van riure. La cuinera també es va riure d’ella. ¿Cuinar? ¿Potser aquella noia es pensava que era bufar i fer ampolles? La manera com Dickens es riu de si’ella mateixa a Un par de manos té molt de prehistòric experiment gonzo, una cosa que, no ho oblidem, en aquella època estava de moda, sobretot entre les dones. Des que Nellie Bly –pels voltants de 1889– va fer la volta al món en 72 dies –i ho va explicar–, aquest parent pròxim del nou periodisme dels 70 d’un segle més tard va ser, sobretot, cosa de dones. Però el que va fer Dickens va unir, en la seva clara non fiction novel, l’experiència directa amb el que Hunter S. Thompson i la resta es van vanagloriar d’haver inventat després, és a dir, una forma purament literària.

Quan va publicar Un par de manos, Monica Dickens tenia 24 anys. Havia nascut, per cert, un 10 de maig, així que fa tan sols un parell de dies hauria complert anys. Va morir, dickensianament, el dia de Nadal de 1992. No va deixar mai d’escriure. La seva 31a novel·la es va publicar pòstumament el 1993. I es va llançar a l’aventura en almenys una altra ocasió. Va ser infermera durant la Segona Guerra Mundial i, al tornar, va escriure sobre la seva experiència. La seva veu sembla aleshores un brillant encreuament entre Rachel Cusk i Kurt Vonnegut. "Vaig llegir Adéu a les armes", diu, "i aquí estic, tot i que aquesta és una altra guerra i sembla que res d’això –enamorar-se perdudament d’un soldat ferit– em pugui arribar a passar". I, no obstant, va aconseguir el que volia. Passar-s’ho la mar de bé. I canviar el seu món i, de passada, el nostre. El seu besavi hauria estat molt orgullós d’ella.