Suïssa regna, Nebulossa regira

A l’Europa de Giorgia Meloni, Viktor Orbán i Marine Le Pen, Espanya ha plantejat un debat feminista. És la primera edició que, des del seu debut el 1961, ha liderat una candidatura de tal calat polític. Que Mark i María hagin estès el seu missatge pel Vell Continent resulta, com a mínim, revolucionari. Davant l’auge de la ultradreta, ells han cantat zorra en italià, zorra en suec, zorra en francès, zorra en anglès, zorra en serbi... Ahir a la nit, el públic va festejar la seva gesta quan, al col·locar el micròfon, el Malmö Arena va corejar a l’uníson "Soy más zorra todavía". Una celebració que, irònicament, no va acabar reflectint-se en les votacions: Nebulossa, 30 punts.

Una bandera

El duo va resultar del tot hipnòtic, però massa estàtic. Això, afegit a una escenografia gens apropiada, no va aconseguir emfatitzar el potent missatge que tenia entre mans. En qualsevol cas, va ser una de les poques banderes que van aconseguir posar en efervescència la massa. Tota una fita quan, fa just un any, van realitzar un concert a Ponferrada al qual no va assistir ningú.

Suïssa va ser l’únic país capaç d’arrabassar el trofeu a Israel. Nemo s’afegeix, així, al títol que fins ara ostentaven Lys Assia (1956) i Céline Dion (1988). Gràcies a una actuació sublim, on va deixar patent la seva capacitat vocal, l’artista va confirmar els bons auguris que pronosticaven les cases d’apostes. L’autenticitat que envolta el seu projecte va ser la seva principal carta: si per alguna cosa ha transcendit és per haver fet del seu directe un al·legat de superació. En ella parla del camí que va traçar al descobrir que no se sent ni home ni dona. The Code, per tant, és un cant d’amor a si mateix. A algú que, després de despullar-se sobre les taules, s’ha tornat un estendard de la comunitat LGTBIQ+.

Xiulada mal dissimulada

La participació d’Israel va ser discutida. I perillosa, òbviament. La Unió Europea de Radiodifusió (UER) ho hauria d’haver previst quan va acceptar la seva sol·licitud. De res van servir els aplaudiments enllaunats amb què van intentar maquillar les xiulades durant la seva actuació, que no van ser poques. La seva presència només ha generat una tensió ferotge i innecessària en un concurs la naturalesa del qual dista bastant d’aquests valors. La mobilització massiva dels seus ciutadans i la victimització del seu intèrpret els va acostar a la victòria més dubtosa del certamen: la cançó, que és la clau en aquest format, en aquesta ocasió, no mereixia ni tan sols passar a la final.

No hi va haver cap mena d’insolències en la desfilada de banderes ni comentaris fora de lloc. S’esperava alguna referència sobre la guerra que, finalment, no ha acabat d’arribar. Bambi, d’Irlanda, va ser l’única a deixar caure: "L’amor sempre guanya l’odi".

Favorit destronat

Notícies relacionades

Almodóvar toca el cel a Venècia

Un nou concurs amb Micky Núñez

La gran favorita per guanyar, Croàcia, no va acabar de brillar. Hereu de Käärijä, el raper que va portar l’ensenya de Finlàndia el 2023, Baby Lasagna va fer just el que s’esperava d’ell: un recital descarat i provocatiu que no va saber mantenir visqui l’expectació. Aquest és, clar, el risc que comporta ser el preferit durant tants mesos. Al contrari que Irlanda, que va començar tímida el seu camí fins a destapar les seves cartes en els assajos: el seu ouija-pop, un gènere no apte per a qualsevol, ha anat guanyat adeptes gràcies a una performance única que l’ha ajudat a diferenciar-se de la resta. Un aspecte essencial en competicions com aquesta per no passar inadvertit. Tenia, sens dubte, el paquet més complet de la vetllada.

Nebulossa no ha acabat de trobar el seu espai en la nit eurovisiva. Ara bé, malgrat el resultat, per primera vegada en anys, Espanya ha tornat a col·locar el seu tema en el debat públic. Una conquesta que va més enllà de l’estrictament musical. "Estic en un bon moment", canta María a Zorra. Sens dubte.