Alice Munro: Mestra de la narrativa breu

Cynthia Ozik la va anomenar "el Txékhov canadenc", però abans de què Margareth Atwood –bona amiga seva–, Salman Rushdie, Jonathan Frazen es desfessin en elogis, a l’autora li va costar molt guanyar-se el reconeixement majoritari, potser perquè per a ella l’escriptura era una pulsió íntima i el resultat històries d’aparença modesta i domèstica marcades per la violència familiars, les relacions complexes, la duresa de les escoles rurals i els boscos canadencs. Les seves sempre són emocions en sordina relatades per una veu narrativa mesurada, analítica i sense pretensions que sí que té alguna cosa del clima vuitcentista txekhovià.

Educada per casar-se

L’autora no ho va tenir fàcil per arribar a aquest respecte conquerit molt lentament. Gairebé tenia 50 anys quan la van preseleccionar per al Booker el 1980. Havia nascut el 1931 a prop d’Ontario, a Wingham, un poble fuster on el seu pare criava guineus que ella va rebatejar en les seves ficcions com a Jubilée. El lloc estava marcat per l’herència dels costums puritans dels colons i a Munro se la va educar per casar-se. El seu afany per la lectura la va portar a la universitat, que es va costejar venent la seva pròpia sang als hospitals i treballant com a bibliotecària. Es va casar amb Jim Munro –el seu cognom de soltera era Laidlaw– per no tornar a casa a cuidar-se de la seva mare, que patia Parkinson i amb qui mai va arribar a entendre’s.

Era llavors quan simulava ser una mestressa de casa prototip feliç dels 50, que escrivia els seus relats gairebé d’amagat. Va tenir tres fills un rere l’altre i una quarta gairebé una dècada després. I és clar, solia explicar que no podia dedicar-se a la novel·la perquè la migdiada dels seus fills només li permetia concentrar-se el temps que ocupa una narració breu. Aquesta doble vida, unida al trauma mai resolt de la difícil relació amb la seva mare, va ser també el motor que va alimentar bona part de les seves històries marcades pel desig i la insatisfacció. Com a escriptora va haver de lluitar contra les seves enormes inseguretats i una ambició que la feia comparar-se amb les seves mestres, com Carson McCullers, Flanery O’Connor, Eudora Welty o Willa Cather, i sentir que no estava a l’altura. No era cert, però li va costar acceptar-ho.

El 1973 el somni conjugal dels 50 es va desfer definitivament després de 22 anys de matrimoni al separar-se del seu primer marit. Es va tornar a casar tres anys més tard amb el geògraf Gerald Fremlin i el 1976 va publicar la seva primera història al New Yorker, inspirada en la seva infància. Va ser la seva rampa de llançament. Deixaria de ser llavors la "tímida mestressa de casa", com l’havien presentat als diaris canadencs en les seves primeres aparicions en públic. Les seves col·leccions d’històries es van reunir a Secretos a voces; El amor de una mujer generosa; Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni; Escapada -en un dels seus contes es va inspirar llunyanament en la Julieta d’Almodóvar–, i La vista desde Castle Rock, i el 2009 va aconseguir finament el Booker pel conjunt dels seus relats.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

En aquests relats la percepció psicològica dels seus personatges, enfrontats a situacions tan essencials com l’acceptació de la mort, el desig sexual irrefrenable o la infidelitat alimenten una literatura molt més moderna del que pugui semblar. Tot i que els seus llibres no continguin una voluntat feminista activista, Munro sempre va defensar que la literatura escrita per dones conté un punt de vista particular a l’hora de relatar les seves emocions.

En el discurs de recepció del Nobel que va recollir la seva filla, Jenny, l’autora, amb la salut ja molt minvada, va escriure: "No vaig pensar mai que escriure des d’una perspectiva femenina fos important, però mai vaig pensar en mi mateixa com sent una altra cosa que dona, i hi ha moltes bones històries de nenes i dones. D’adolescents ens van ensenyar a fer que els homes satisfessin les seves necessitats, però quan era petita no em sentia inferior pel fet de ser dona".