Un elenc de luxe en estat de gràcia

En oposició a la moda de la comèdia amable que es riu de les banalitats de gent benestant, l’escola argentina orbita al voltant de la classe mitjana i el seu centre de gravetat són la família i les seves misèries. La cartellera manté un idil·li amb l’últim representant d’aquesta estirp contemporània, Nelson Valente, que ens presenta el seu sisè muntatge en un any. Escrita i dirigida per al seu debut al TNC, Amnèsia podria ser un manual d’aquest tipus d’obres familiars agredolces, amb tota la càrrega de les microviolències quotidianes, la classe de feina que necessita per executar un grup d’intèrprets en estat de gràcia.

Tot passa en una única escena situada en una casa de poble groguenca, amb les rajoles florals i l’aire decadent, hiperrealisme que l’escenògraf Albert Pasqual complementa amb altres elements metafòrics. Reunió de tres germans i les seves parelles per discutir sobre el futur de la mare malalta, bomba amb molta metxa. A l’obra li costa arrencar, ensenya les seves cartes a poc a poc perquè mana el naturalisme i el ritme el marca la versemblança.

Notícies relacionades

Elionor i l’amor

Amaia estrena gira i puja a un altre nivell

El costumisme ens va envoltant, paròdia ben aconseguida del quotidià amb la seva acidesa sorneguera. De sobte apareix l’as a la màniga: la demència de la protagonista fa saltar totes les costures i la hipocresia. Mercè Arànega és superba com a mare, lucidesa interpretativa per a una bogeria adornada de rampells lorquians que emparenten el personatge amb la mare de Bernarda Alba, però també amb la llarga tradició quixotesca. El trastorn mental aquí ens parla de la fragilitat dels records, de l’efímer de la vida.

A l’altura se situa la resta del ben unificat repartiment, la millor carta de l’espectacle. Míriam Iscla salta amb la seva solvència habitual de la comèdia al drama, la clau de la trama amb aquesta abnegada filla encarregada de les cures, perdedora que projecta la il·lusió que aireja el drama. Brillant també Màrcia Cisteró en un registre còmic que li prova genial, com a Joan Negrié, que esprem el seu arquetip popular a la millor escola del gènere. La Victòria Pagès més intensa contribueix a disparar l’emoció com a la germana egoista, mentre que el jove Biel Rossell es mou indemne entre tant d’animal de l’escenari.