El Palau respon a "¿qui era Núria Feliu?"

La menció a Núria Feliu encoratja imatges ben diverses, de signe artístic, però també sentimental i, per què negar-ho, polític, però l’homenatge pòstum d’ahir, prop de dos anys després que ens deixés, va venir a retirar la fullaraca i a realçar l’essencial. Es tractava de resoldre "un trencaclosques", va advertir Helena García Melero, conductora de l’esdeveniment junt amb Òscar Dalmau (comissari de l’exposició Núria Feliu al Palau (Robert) en cartellera fins diumenge) i de respondre la pregunta de "¿qui és Núria Feliu?".

La "tieta de Catalunya", va cridar algú des de la platea, o certa "veïna de Sants". Una "cantatriu", va afegir Dalmau. L’"actriu que també cantava", i no poc, ja que va cobrir en la seva vida un ampli espectre de registres, del jazz al cuplet, de la cançó al musical. De tot això es va ocupar el concert, començant pel swing imprès per una refinada big band i per la veu de Laura Simó, amb vista a Charles Trenet. Ressò de la chanson a què va acudir també Marina Rossell a El clar país de Brel, amb el piano d’Antoni Ros-Marbà, que un dia va suggerir a Feliu passar una prova per gravar a Edigsa. Un altre mestre, Ricard Miralles, va acompanyar Serrat en una sensible incursió a Sota un cirerer florit peça dels seus temps juvenils (l’epé de 1966). La Feliu, va recordar el trobador retirat (o gairebé), va ser la primera veu que va cantar un tema seu.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La combinació d’estils va fluir, amb la big band com a aliment vivaç també en el medley de musicals i a les indispensables falques cupletistes: El vestir d’en Pasqual per Els Catarres (en lliure conjunció vocal) i Les caramelles per la neboda Mireia Feliu. Una cobla, la Ciutat de Girona, va acompanyar Joan Fortuny, de la Dharma. Veus amb caràcter i ofici (Cris Juanico, Carme Canela), el trepidant tàndem d’acordions de Joan Garriga i Carles Belda, parlaments de Luis Cobos i de l’actor Dafnis Balduz, i el pulcre recitat de la Cançó de Sants a càrrec de Josep Cuní.

I coma cloenda La santa espina amb Enric Majó, el director artístic, recordant aquella nit del 1960 al mateix Palau, que va acabar amb algun empresonament. Ho va explicar desviant la vista cap a les altures de la sala: allà, en un seient discret, hi havia un d’aquells purgats, l’expresident Jordi Pujol, que segurament havia assentit les paraules de García Melero al remarcar que Núria Feliu "portava el país al cor".