‘Furiosa’ confirma Miller com a gran mestre del ‘blockbuster’

Quan una pel·lícula causa un impacte en la cultura pop com el que va causar el 2015 Mad Max: Fúria a la carretera, el renéixer de la salvatge saga postapocalíptica sobre la qual George Miller va construir la primera part de la seva carrera, és gairebé inevitable que a qualsevol intent de donar-li continuació –en forma de seqüela, preqüela spin off o el que sigui– se li imposin unes expectatives gairebé impossibles de complir. I això és una altra manera de dir que resulta francament difícil valorar Furiosa sense tenir en compte que recull el testimoni de la que, sens dubte, és una de les millors pel·lícules d’acció de tots els temps.

Acabada de presentar fora de concurs al Festival de Cannes, imagina els anys de joventut de la guerrera manca que Charlize Theron va encarnar a Fúria a la carretera i que aquí és interpretada sobretot, i de manera irreprotxable, per Anya Taylor-Joy. Transcorre als voltants d’una sèrie de fortaleses enmig del desert governades per homes terribles, Dementus i Inmortan Joe, que es disputen els recursos i el poder, i dels quals la Furiosa és successivament captiva. Quan ella apareix en pantalla per primera vegada encara és una nena, i no triga a convertir-se en víctima d’un acte de crueltat que la deixa marcada per sempre, i que determina el seu únic objectiu a la vida: aconseguir la llibertat i, sobretot, venjar-se.

La pel·lícula inclou en el metratge tota la iconografia essencial de la saga a què pertany: extensions interminables de desert transitades per pirates bestials, cotxes impossiblement tunejats i camions monstruosos, simfonies compostes per rugits de motocicletes i tempestes de sorra que converteixen els personatges en taques borroses sobre la pantalla. Però alhora Furiosa és diferent, i no només perquè es tracta de la primera entrega de Mad Max en la qual no apareix l’icònic antiheroi Max Rockatansky.

Si Fúria a la carretera era bàsicament una llarga i hipnòtica persecució, la nova pel·lícula transcorre al llarg d’un període de 15 anys dividits per capítols per narrar la violenta educació espiritual de la seva protagonista. I això significa que renuncia a la hipnòtica energia cinètica que malgastava la seva predecessora per centrar-se a detallar l’univers que la seva heroïna habita, i convertir-lo en un lloc fascinant malgrat trobar-se perillosament a prop de l’infern. "No em vindria gens de gust tornar a repetir una cosa que ja he fet abans", va afirmar ahir Miller a tall d’explicació d’aquestes diferències, mentre va deixar en l’aire la continuïtat de la saga.

El més important que les dues pel·lícules comparteixen són aquestes persecucions automobilístiques absolutament circenses durant les quals Miller exhibeix els seus extraordinaris dots coreogràfics i la seva imaginació única a l’hora de dissenyar engendraments metàl·lics.

Pantalla gegant

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Cert, aquí aquestes escenes no són tan sorprenents, perquè no tenen el propòsit narratiu que els servia de vehicle a Fúria a la carretera i, per descomptat, perquè la novetat s’ha perdut, però això no impedeix que Furiosa funcioni a tall de nova confirmació –per si a algú li fa falta a hores d’ara– que Miller és un dels autors més excelsos que existeixen del tipus de blockbuster que exigeix ser experimentat davant una pantalla gegant i a un volum el més alt possible i que, per la seva ambició i la seva destresa tècnica, no veu la llum amb freqüència.

No, no està a l’altura de Fúria a la carretera, però seria injust tenir-li gaire en compte això a Miller. Ens ha de prometre, això sí, que no deixarà mai de fer pel·lícules com aquestes.