‘Megalópolis’, una ciutat inhabitable

Quan Francis Ford Coppola va portar a Cannes Apocalypse Now el 1979, la pel·lícula va arribar al festival no només inacabada, sinó també etiquetada de desastre a causa de les històries sobre el seu caòtic procés de producció que feia mesos que apareixien als mitjans. Dies després, la pel·lícula va guanyar la Palma d’Or i va demostrar que de vegades no s’ha de donar crèdit als titulars. Ahir, en canvi, Megalópolis va deixar clar que en ocasions sí que és convenient fer-los cas.

Fins a la seva presentació a concurs en el certamen francès, la nova pel·lícula de Coppola, de 85 anys, ha estat envoltada durant gairebé un any i mig de mala premsa. A principis del mes passat The Hollywood Reporter va publicar que totes les grans distribuïdores cinematogràfiques dels Estats Units l’havien rebutjat. Un article de The Guardian de fa només uns dies assenyalava que durant el rodatge de la pel·lícula, a més de tenir les mans molt llargues amb algunes figurants, el director havia estat fumant porros i desentenent-se dels seus actors.

Megalópolis ja ha vist la llum, i és un disbarat. I, tot i que els fans més fonamentalistes del mestre veuran en aquesta evidència un signe de creativitat desbordant, voluntat de risc i integritat, el cert és que no reflecteix més que descontrol, confusió i autoindulgència.

La pel·lícula parla d’un arquitecte de fama llegendària anomenat Cesar Catilina (Adam Driver) que treballa en la reconstrucció de Nova York a partir d’un model utòpic de ciutat, i que mentrestant és víctima de corrupció, traïcions i altres formes de boicot. No tindria sentit entrar en més detalls sobre el relat. Més enllà d’envoltar-la de permanents comparacions entre la decadència dels Estats Units i els excessos que van conduir a la caiguda de l’Imperi Romà, i d’al·ludir a l’auge del populisme a través del personatge que l’actor Shia LaBeuf encarna portant l’histrionisme a un altre nivell –en realitat, tots els intèrprets sobreactuen d’allò més–, Coppola mostra menys interès a desenvolupar aquesta breu descripció argumental que a fer realitat les seves ocurrències i satisfer els seus capricis.

Filigranes visuals

Passen coses però gairebé cap suma, i mentrestant el director va gastant minuts de metratge –la pel·lícula en dura 140– a acumular filigranes visuals difícilment explicables, interludis musicals, inserits d’imatges d’arxiu i un intent més aviat tímid de portar a la pràctica la idea de live cinema, o cine en directe, que fa anys que promociona. I mentrestant sorgeixen dubtes. Coppola afirma que s’ha gastat 120 milions de la seva pròpia butxaca a fer-la, res del que es veu en pantalla justifica aquesta quantitat. Així mateix, assegura haver passat quatre dècades escrivint Megalópolis, però no s’entén que hagi necessitat tant temps considerant que moltes de les escenes no tenen sentit i que bona part dels diàlegs estan trets de Les Catilinàries, de Ciceró.

A més d’abusar d’aquesta font d’inspiració, la pel·lícula sembla haver modelat l’arquitecte protagonista a partir de l’ideari de la musa de la dreta llibertària americana Ayn Rand i especialment de la seva novel·la El manantial, basat en l’individualisme, el capitalisme total i l’egoisme racional.

Notícies relacionades

Espanya s’aboca en felicitacions al director

Almodóvar toca el cel a Venècia

Defensar el seu ideari

En qualsevol cas, el gran model del personatge sembla no ser cap altre que el mateix Coppola: tots dos, al cap i a la fi, són genis visionaris decidits a fer el que faci falta per defensar el seu ideari, i que conceben el seu art com un intent de construir una utopia. I a més hi ha una altra similitud. Malgrat que la pel·lícula miri de convèncer-nos altrament, la ciutat que l’arquitecte planifica és producte de les seves fantasies futuristes i en cap moment resulta habitable. La seva megalòpolis, en altres paraules, no és apta per a l’ús humà. La Megalópolis de Coppola tampoc.