Cannes com a símptoma

Els festivals de cine tenen molt d’aparador del que parlarem, disfrutarem o criticarem en mesos posteriors: és una forma de tret de sortida de la gran temporada que s’obre per a la diversió massiva, primer als cines, més tard a les petites pantalles. I d’entre tots els festivals, el de Cannes és el que té una càrrega simbòlica més gran. El festival té molt de fira: es munta per ensenyar i vendre, per seduir i convèncer, i és un termòmetre més enllà del palmarès final que assenyala el camí de l’èxit o del fracàs a les propostes cinematogràfiques que s’exhibeixen.

Però el cine és també una plataforma que projecta les nostres fantasies i les nostres misèries, els nostres somnis i malsons, i l’alfombra vermella d’aquest any a Cannes ha sigut una vegada més un catalitzador dels temps que vivim que no pot deixar-nos indiferents.

L’any passat el festival es va coronar al tornar l’actor Johnny Depp a l’olimp dels déus, del qual va ser expulsat per les acusacions de maltractament de la seva exdona, Amber Heard. Amb la seva carrera truncada, una sentència absolutòria després d’un controvertit judici per jurat molt mediatitzat per les xarxes socials i l’opinió pública li van donar ales per rebre l’indult moral de part de la comunitat cinematogràfica, i el seu pas triomfal pel festival francès va ser la punta de llança de la seva restitució: Cannes el va rebre en un bany de masses i Depp va atresorar una ovació de vuit minuts en la seva tornada al cine amb la pel·lícula Jeanne du Barry.

Amb aquest record encara gravat, la veu trencada per l’emoció de l’actriu Juliette Binoche en l’inici del festival d’aquest any dona fe de la tensió del moment que viu el moviment contra la impunitat de la violència sexual al cine. L’actriu francesa es va emocionar en l’acte d’homenatge a Meryl Streep, nova Palma d’Honor del festival, quan gairebé entre plors li va agrair la seva manera de reivindicar a través de la seva carrera professional el rol de la dona al cine, però també el regal de la seva mirada de dona, un mirall per a totes.

L’emoció desencadenada de Binoche no és aliena a la seva implicació en el manifest de dones del cine francès que coincidint amb Cannes s’ha fet públic per denunciar la inacció institucional i de les autoritats davant les difícils denúncies d’abusos sexuals i agressions en el si del sector, en el tortuós camí del MeToo. També la presentació de l’impactant curtmetratge Moi aussi de l’actriu i directora Judith Godrèche, impulsora de les denúncies d’abusos sexuals al cine gal, ha tingut el seu amplificador a Cannes. La protesta conjunta és seriosa: alerta que malgrat el coratge de les víctimes, la impunitat creix.

I com si fos al guió, l’estrena de l’última pel·lícula de Francis Ford Coppola ha arribat esquitxada de denúncies i rumors sobre el comportament sexual del cineasta desplegat durant la producció del film, amb tocaments i altres abusos a dones de l’equip, sense que hagi enterbolit gens el seu pas per l’alfombra vermella ni la roda de premsa consecutiva.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Del #Metoo que va arrencar als Estats Units i l’apogeu de la cultura de la cancel·lació a aquest moment a Cannes sembla que ha passat una eternitat, però la foto de l’ara ens ensenya el retrat d’una societat polaritzada, on no hi ha punt de trobada, un diàleg per a sords. Unes denuncien, els altres no s’immuten, a l’arena pública davant els ulls del món.

Cannes com a símptoma que alguna cosa no va bé, gens bé, ¿no els sembla.