‘La Cenerentola’ pop triomfa al Liceu

Després d’aquesta Cenerentola (Ventafocs) somiada per Joan Font de Comediants per al Liceu el 2008, va tornar al Gran Teatre aquesta rara avis de Rossini –les funcions de la qual s’ofereixen en memòria de la contralt Ewa Podlés– aquesta vegada també de la mà d’una figura del teatre de text que fa anys que coqueteja amb l’òpera, l’actriu i directora italiana Emma Dante. Molt coneguda al seu país, la seva proposta estrenada a Roma el 2016, és un espectacle original, divertit i que no deixa de tocar temes delicats; la regista de Palerm sap aprofundir en una obra amb aparença de conte de fades, però carregada de clarobscurs.

Qualificada d’òpera bufa, sí que ho és, però no tant, perquè el personatge central té elements tràgics; Dante l’envolta de mims de frenètica activitat i aparença de ninots a corda (posseeixen una clau d’autòmats), detall que calça amb la partitura a estones vertiginosa rossiniana, però que també parla de manipulació i control, d’una societat en la qual la llibertat és reconduïda per segons quins interessos.

Si bé l’opció que suma efectius en escena a estones funciona, també és cert que més aviat sobra en els moments en què Rossini abraça el seu inconfusible lirisme, com en la tempesta (aquí carregada de violència), en la trista ària d’Angelina o al final, quan la noia ha complert el seu somni i, mostrant la seva ànima transparent, perdona el seu padrastre i les seves cruels germanastres pel maltractament constant a què ha estat sotmesa. En aquesta producció aquest perdó es transforma en un càstig carregat d’una venjança que no és pròpia del personatge. Fins i tot s’insinua que el seu triomf al cor del príncep implica la mort de les seves competidores, que s’amenacen amb armes...

Les idees d’Emma Dante es veuen apuntalades amb enginy i solucions tenyides d’estètica pop, sobretot a l’arriscat vestuari de Vanessa Sannino, però també ajuden la pràctica escenografia (molt simple) de Carmine Maringola, la fonamental coreografia –més que moviment escènic– de Manuela Lo Sicco i l’eficaç il·luminació de Zucaro.

Direcció àgil i empàtica

Un dels factors clau del triomf de la proposta va ser l’àgil i empàtica direcció del mestre Giacomo Sagripanti, que va ajudar els solistes a enfilar-se amb comoditat a l’endimoniada i exposada partitura, i va aconseguir escenes perfectament acoblades. La total complicitat que hi havia entre el director italià i la Simfònica liceista va contrastar per moments amb un Cor Madrigal (que dirigeix Pere Lluís Biosca) una mica nerviós en moments clau, tot i que es va conformar un equip ben avingut.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La mezzo russa Maria Kataeva va encarnar una Angelina melancòlica que va brillar amb veu àgil i de bonic esmalt, tot i que una mica limitada de projecció, a què va unir un fraseig adequat que no va escatimar en pirotècnia, tot coronat en un rondó final espectacular. El príncep Ramiro de Javier Camarena, de fraseig una mica tosc, va conquistar més per la simpatia llatina i sobreaguts, amb una ària fantàstica, mentre que el sonor Alidoro d’Erwin Schrott demostrava que el repertori buf no és propi del cantant uruguaià, fins i tot en un paper breu com aquest que només es llueix en una única ària.

El Dandini de Florian Sempey es va mostrar més simpàtic que irònic i va cantar amb dificultats en la coloratura, però amb una veu timbrada i ben projectada, al contrari que Paolo Bordogna com a Don Magnifico, ja que l’italià, d’instrument mínim, sí que és coneixedor de tots els secrets dels bufs, i va saber arribar al públic. Molt bé en els seus papers, però vocalment desiguals.