‘Emilia Pérez’, una heroïna trans a la conquesta de la Palma d’Or

I resulta molt temptador aventurar-se a predir que, gràcies a ell, el francès podrà col·locar a la seva vitrina una segona Palma d’Or al costat de la que ja va guanyar el 2015 per Dheepan, en part perquè la seva exuberància, el seu esperit feminista i la seva audàcia sens dubte enlluernaran la presidenta del jurat, Greta Gerwig, directora de Barbie (2023). Qualsevol versió del palmarès en què no aparegui el seu títol, en qualsevol cas, resulta impensable.

Una rebel·lió personal

El que no s’hi explica, diem, és l’operística rebel·lió personal d’un senyor de la droga que decideix canviar de sexe per ser finalment capaç de viure com la dona que sempre ha sigut, i que després de fer-ho es converteix en una heroïna del poble anomenada Emilia Pérez, encarnada per l’actriu andalusa Karla Sofía Gascón.

El retrat que en fa Audiard arriba a dimensions gairebé mitològiques, erigit en símbol de la llibertat individual en un país podrit fins al moll de l’os, i per traçar-lo la pel·lícula avança a través d’episodis melodramàtics febrils i, sobretot, d’una successió d’interludis musicals que inclou una coreografia inspirada en les de Busby Berkeley a ritme d’una tonada sobre vaginoplàsties, una melodia tontipop il·lustrada amb el tipus de videoclip que projecten a les pantalles dels karaokes, una balada que bé podria haver firmat Shakira, un parell de balls en què l’actriu Zoe Saldaña –portentosa– es mostra posseïda per Lola Índigo i una cançó com les de Selena Gomez interpretada per... Selena Gomez, la feina actoral de la qual, això sí, és la baula més feble. El resultat és una pel·lícula molt més boja del que suggereix el que acabem d’explicar, i té moments en què voreja el ridícul, tot i que són molts més aquells durant els quals s’acosta al sublim. En continuarem parlant dissabte que ve, quan reculli el premi.

Cronista cinematogràfic

Al llarg de la seva carrera, Jia Zhangke s’ha confirmat com el principal cronista cinematogràfic de la Xina moderna. Y Caught by the tides, la sisena de pel·lícula de la seva carrera que competeix a Canes, és el seu retrat més definitiu fins a avui de les nombroses transformacions experimentades pel país al segle XXI a causa de l’expansió cultural i econòmica, la urbanització i la globalització.

Per revisar aquesta història recent ,el director també fa la mirada enrere al llarg de la seva pròpia filmografia, literalment: majoritàriament, la nova pel·lícula es compon de metratge que va rodar en diferents formats entre el 2021 i el 2023, i fins i tot inclou material que al seu dia va filmar per a algunes de les seves pel·lícules anteriors, com Placeres desconocidos (2002) i Naturaleza muerta (2006).

Caught by the tides acompanya una dona al llarg de 20 anys durant els quals experimenta un idil·li fallit i mira de sobreviure als traumàtics canvis que es produeixen al seu voltant, i mentrestant transcorre principalment a la manera de muntatges hipnòtics d’imatge i so.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

D’encarnar el personatge se n’encarrega Zhao Tao, dona de Jia i la seva col·laboradora més estreta. Només una petita part de les escenes en què apareix van ser rodades específicament per a aquesta pel·lícula, però, malgrat això, el retrat femení que en resulta no només és coherent sinó rotundament commovedor.

Mentre es passeja per la pantalla observant el que passa al seu voltant com una prolongació fictícia del mateix Jia, a través dels seus ulls som testimonis de l’eufòria que va generar al país l’elecció de Pequín com a seu dels Jocs Olímpics del 2008, la devastadora construcció de la presa dels Tres Colls i els efectes tan demolidors que va tenir la pandèmia entre els seus ciutadans. Però el que aquí importa no són els esdeveniments que apareixen a la pantalla, sinó la cadència poètica i l’embriagadora atmosfera de melancolia amb què els embocala Jia.