Manolo García alça el to i revoluciona el Sant Jordi

Cal revisar la tesi que diu que amb els anys s’estoven els propis judicis: tenim Manolo García, que reparteix estopa en les entrevistes i carrega contra qui sigui en defensa de pagesos, autònoms, gazatís i altres ànimes damnificades en concerts amb vista a una habitable realitat paral·lela. Així va ser ahir al Sant Jordi, sessió generosa, en la seva tradició (que ronda les tres hores), en la qual ens va recordar que continua sent un animal d’escenari, combinant com només ell sap el somieig i el sotrac, el pessic de màgia poètica i la tornada per corejar amb l’ànim tribal que tant li agrada.

Era un concert heretat de novembre del 2022, quan una miocarditis aguda li va fer cancel·lar el clímax de la gira en la qual presentava els dos àlbums que va llançar aquell any, els últims per ara: l’expeditivoelèctric Mi vida en Marte i Desatinos desplumados, més recollit i acústic. A aquesta cita en seguirà una altra el 30 de novembre (queden entrades). I bé, va entrar en escena amb una guitarra acústica i sentint-se "como un halcón, llamado a las filas de una insurrección". Infal·lible cita als vells temps, els d’El Último de la Fila, per desencadenar el galimaties exprés.

Pecador redimit

Mocador palestí al coll i ràpides paraules per demanar que "tots els països del món diguin prou a aquesta massacre absurda i terrible", i reblar amb un "¡visca Palestina lliure, visca l’Estat palestí!". Proclames serioses, compatibles amb un to satíric quan es va adreçar al públic confessant que treia el millor d’ell. "Amb vosaltres m’aflora el bon caràcter i la serenitat. ¡Soc un pecadorrrr!", va exclamar a l’estil Chiquito de la Calzada.

Tocava prémer les fibres més electritzants i rockeres, i cap allà van apuntar Nunca el tiempo es perdido i algunes peces modernes, com Diez mil veranos, cançó amb la qual sospirar per l’escuma dels dies: "Hallar la luz, volver a ser". Literatura molt Manolo García, qua apunta a la recerca d’una essència vital que arriba a entreveure’s de vegades entre les nuvolades però a la qual mai arribem.

A Mi vida en Marte es veu a si mateix com un astronauta perplex davant la visió del planeta blau, i al Sant Jordi va transmetre aquesta idea amb formes tan poètiques com agitadores, dedicant el concert a l’expresident uruguaià José Mujica i "als pagesos i ramaders, que fan menjar, el més important que hi ha". I va recordar que no parla d’aquest tema perquè ara estigui de moda. "¡Que això ho he dit sempre!" Més encara, una altra salutació "als autònoms" del lloc. "¡Ens mereixem un tracte digne, hòstia! ¿No complim o què?".

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El trànsit cap a les espècies més del sud va estar ben travat, ja fos pel violí d’Olvido Lanza a Rosa de Alejandría o en la falca a base de "rumbita feta a Barcelona" que va obrir La maturranga. La guitarra espanyola, la mandolina i la mandola de Josete Ordóñez es van fer sentir allà i en els paisatges de fantasia de Con los hombres azules.

Un afegit respecte a fa uns dies al Wizink Center: Creyent bajo torres de alta tensión, amb la cantant que la va acompanyar al disc, la vallesana Ivette Nadal. I una defensa de la música en català, "la llengua del país". A partir de Pájaros de barro, cantada entre el públic, Manolo García ja anava a consumar la conquesta, lluint poder físic i vocal i integrant diversos trofeus d’El Último, com Lápiz y tinta, A veces se enciende i Como un burro amarrado a la puerta del baile. Cançons a les quals continua tornant, tot i que no s’entrevegi, per ara, un futur a la societat que un dia va crear amb Quimi Portet.