La missió gitanistade Cathy Claret

Ponerse como Las Grecas és una expressió popular, tot i que tampoc gaire, que significa col·locar-se de mala manera. L’expressió redueix un duo formidable a un tram de la vida de Tina Muñoz, una de les dues germanes que l’integraven, diagnosticada amb esquizofrènia paranoide i amb final tràgic per a més informació. Las Grecas eren gitanes. Carmela encara ho és. A Bob Pop li ha semblat bona idea titular Como Las Grecas. ¿Por qué nos emborrachamos así? (2024) un assajet autobiogràfic sobre la beguda. També li ha semblat bona idea a la seva editorial, Debate. A molts gitanos els sembla una idea pèssima i una mostra més d’antigitanisme. Inconscient, si volen. La inconsciència indica arrelament. Imaginin que l’enginy popular, contra el qual no es pot fer res, hagués encunyat l’expressió ponserse como Equis (aquí el nom d’un artista o un grup paio famós, també per la seva mala vida, hi ha on elegir). És improbable que es publiqués un llibre titulat Como Equis. ¿Por qué nos emborrachamos así?

Cathy Claret va néixer a Vendargues, a prop de Montpeller, a la Camarga. En la seva infància va canviar un munt de vegades de casa. "Vint-i-nou" diu. Això va implicar que canviés un munt de vegades d’escola. La seva germana i ella sempre eren "els bitxos raros" i les asseien "al fons de la classe". "Els únics que no ens tenien por i ens parlaven eren els gitanos i gitanes", informa.

El que no es va voler veure de Can Tunis

Claret es va traslladar a Barcelona en la dècada dels anys 80 perquè era "la gran ciutat més pròxima". A la capital catalana va trobar un pis de lloguer "superbarat", va ser membre fundador de la Bel Canto Orquestra i, a través de les seves xarxes d’amistat gitanes, va passar molt temps al barri de Can Tunis. Sobretot amb sis amigues, les seves "sis germanes adoptives". En efecte, Can Tunis era el que es va anomenar un supermercat de la droga. "És el que passa als guetos", diu l’artista. Però també era el lloc al qual havien sigut traslladats bona part dels gitanos de les barraques del Somorrostro, bressol de la dinastia Amaya (la bailaora Carmen Amaya com a mascaró de proa) i de La Singla, sense anar més lluny. "A Can Tunis hi havia un art increïble –assenyala Claret–, i això ningú ho va voler veure".

Si de grans noms es tracta: Claret va conèixer Camarón a Can Tunis, i molt bé va conèixer fora de Can Tunis Manzanita ("anàvem a fer un duo") i Parrita. Va gravar a l’estudi sevillà de Jesús Bola amb músics de les Tres Mil Viviendas i la seva cançó Bolloré va ser un èxit en la versió (Bolleré) del seu amic Raimundo Amador. Durant la conversa Claret rep una trucada de Carmela Muñoz, la meitat viva de Las Grecas. Podríem seguir.

"No parlo de coses que no conec", diu Claret. La cantant, ara també activista, va inaugurar el 2023 el Museu del Flamenco Pop. Una revolució gitana. A partir de la seva matriu virtual, la iniciativa ha tingut ja quatre translacions físiques. La primera es va estrenar el 8 d’abril de l’any passat, Dia del Poble Gitano, al Convent de Sant Agustí. L’última va acabar divendres passat a la Biblioteca del Bon Pastor. La mostra anirà a l’octubre a la Mina i té tractes Claret per veure si viatja més endavant a Sevilla i Madrid. La simple exposició, mínimament contextualitzada, de portades d’elapés, singles i cassets de músics gitanos que van fusionar el flamenc amb gèneres moderns tomba d’esquena. Joia suprema del tresor considera la comissària el primer àlbum de La Susi (Susana, 1976), de la seva mort el 2020 és possible que vostès no en sentissin parlar. "Hi ha un saqueig d’aquesta música, invisibilitzant el seu origen gitano –considera Claret–. Volen el gitano sense gitanos".

Claret rebutja donar noms, però és inevitable pensar en Rosalía. El 2018, arran de cançons i vídeos d’El mal querer, alguns gitanos van denunciar apropiació cultural. La resposta d’experts, indústria musical i docents va ser monolítica i aquestes veus van quedar com a esgarriacries, gent ressentida que no entenia que la música no és de ningú, menys en aquests temps globals. Zero intent de comprensió, ni aigua. "És extermini cultural", opina Claret.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

A la Mina

En comptes de perdre el temps fent-se antipàtica a les xarxes socials, Claret va començar a treballar al Museu del Flamenco Pop. I va gravar el seu últim disc, Así soy yo (2022), a l’estudi domèstic del productor Che, en un setè pis d’un edifici del passeig de José Monge Cruz Camarón, a la Mina, demanant silencio als nens que rondaven per la casa. Al mateix estudi han gravat i graven Big Lois, Päpä Manelo o Caleb, representants barcelonins del trap gitano. "Fa 15 anys ja se sentia en els casaments gitanos la fusió de flamenc i ritmes urbans", diu Claret. Perquè no es preocupin: el segell nipó Respect Records, on ha publicat les seves dues últimes entregues, el tracta a cos de reina. El seu primer àlbum, Cathy Claret (1990), va ser allà una bomba, i això té recompensa.