‘The Substance’, el retorn ensangonat de Demi Moore

Es treu un ou cru de la seva closca, se li clava al rovell la xeringa que conté el líquid, s’injecta el líquid pressionant l’èmbol, i llest: en pocs segons, brota del rovell un segon rovell. El senzill procediment explica a la perfecció els efectes que provoca la substància que dona títol al segon llargmetratge de Coralie Fargeat. La seva presentació a concurs ha generat expectatives extraordinàries, perquè, atès l’excel·lent maneig de la sang i la violència que la directora francesa va demostrar en la seva opera prima Revenge (2017), s’augurava que la nova pel·lícula podria generar aquí un enrenou similar al provocat per la que va acabar guanyant la Palma d’Or el 2021, Titane. Vist això, les possibilitats que acabi passant són escasses, però això no significa que The Substance no proporcioni un autèntic tiberi per als amants de l’extravagant.

La seva peripècia argumental arrenca quan, després de ser acomiadada del programa televisiu d’aeròbic que protagonitza el mateix dia que fa 50 anys, una antiga diva del cine –encarnada per una Demi Moore aclaparadora–, decideix provar The Substance a fi d’obtenir una nova versió de si mateixa més jove, bonica i perfecta.

La relació entre la dona i el seu doppelganger està condemnada a acabar malament, i el que passa en el camí és una orgia de terror corporal composta d’imatges d’esquena partida per la meitat de la qual sorgeixen braços, agulles que perforen furóncols purulents, penjarelles de carn podrida, sorolls d’ossos que es trenquen, dents que cauen i una resposta bastant creativa als que es pregunten per a què serveix el melic. Mentrestant, Fargeat intercala escenes que es recreen contemplant glutis femenins amb delectació, per parodiar la mirada típicament marrana i demostrar com de marrana i patètica resulta.

La capacitat de convicció de The Substance és inversament proporcional mentre l’espectador es dediqui a buscar el sentit al seu argument. La seva moral –sobre els monstres que genera l’obsessió per la bellesa imposada pels homes– és predictible des del principi, el seu discurs feminista és pur pretext i no aporta res propi amb què complementar la seva col·lecció de referències a relats de Poe, Wilde i David Cronenberg, a Basket Case (1982), de Frank Henenlotter, i a Carrie (1976), de Brian De Palma. La seva gran carta és la macabra creativitat de la qual Fargeat fa gala al compondre imatges que no poden ser descrites aquí, i algunes de les quals no s’oblidaran fàcilment.

Poeta i novel·lista punk

Si parlem d’assumptes memorables, resulta apropiat fer-ho d’Eduard Limónov. Poeta i novel·lista punk, rodamon, majordom, mercenari, colpista, traficant d’armes i pres a Sibèria, és un dels personatges més pintorescos que la literatura russa ha donat en les últimes dècades. La seva història és tan fascinant, i va ser relatada de manera tan absorbent en la biografia que li va dedicar el francès Emmanuel Carrère el 2011 –de qui el mateix Limónov va dir: "Ha escrit un mateix sobre mi per parlar de si mateix", tot i que no exactament amb aquestes paraules–, que resulta molt difícil d’entendre el poc partit que treu a les dues fonts el nou treball de Kirill Serebrennikov, Limónov: The Ballad of Eddie segona de les aspirants a la Palma d’Or presentades ahir.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La pel·lícula dedica una part tan gran dels seus 140 minuts a recrear els anys de joventut que l’escriptor va passar a Nova York, durant els quals va cultivar el seu gust per l’automitificació i una ràbia contra el sistema motivada més per l’enveja que per un veritable esperit revolucionari, que després es veu obligada a repassar els seus anys posteriors de manera atropellada i recorrent a confuses el·lipsis. De fet, Serebrennikov omet per complet o bé simplifica amb tosquedat alguns dels episodis més extravagants de la vida de Limónov, com el temps que va passar combatent en la guerra dels Balcans en el bàndol dels serbios o el procés que el va portar a fundar a Rússia el Partit Nacional Bolxevic, una agrupació feixista.

Com a resultat, cap espectador de la pel·lícula que no conegui per endavant la vida i miracles del seu protagonista sortirà de veure-la entenent quina necessitat hi havia de gastar en ell tant metratge.