Billie Eilish, en el seu propi món

Si el segon àlbum Happier than ever (2021) va sembrar el dubte de si Eilish, amb la seva renovada melena ros platí, ja no era prou gòtica ni torturada, ara Hit me hard and soft dona una de freda i una de calenta, com insinua el títol. Billie Eilish angoixada, manejant fonts electròniques tèrboles, i Billie Eilish a la recerca de la bellesa melòdica, l’esvelt acord acústic, la redempció de l’amor (més sospirat que consumat). Com en aquell disc, medita en veu alta sobre la seva condició de celebritat sobrevinguda: atenció a Skinny, la peça d’obertura, acollidora i clàssica, amb la qual cavil·la entre arpegis de guitarra sobre el seu vell jo i la seva nova primesa, i es pregunta i ens pregunta amb sarcasme: "¿Estic actuant ja segons la meva edat?".

Hit me hard and soft és el seu disc més obert de focus i més divers, però també el més curt, de només deu cançons. El més remarcable és que Eilish aconsegueix sempre sonar a ella mateixa, encara que arribi a combinar extrems amb estranya naturalitat: la passarel·la de funk minimalista i cant desmelenat (Lunch) i el disco-pop fantasmal (Chihiro); els acords de guitarra folk (Wildflowers) i la mandrosa cadència filo-reggae (The dinner). Destaquen línies melòdiques desitjables i una meticulosa tasca a les ombres del germaníssim Finneas, subministrador de minuciosos sons i sorolls electrònics, alguns ideats per a qui escolti el disc amb auriculars.

Fonamentalment lliure

Notícies relacionades

Qui té un defecte té un tresor

Les televisions públiques recuperen el terreny perdut en drets esportius

Eilish se sent fonamentalment lliure i no l’abandona la inspiració tant per desplegar tonades molt canòniques, gairebé d’un altre temps (de Birds of a feather a L’amour de ma vie) com per sonar més enrarida i arriscada.

La guinda trèmula la posa la parella de temes de tancament, tots dos embolicats en teranyines: Bittersuite, de sintetitzadors aparatosos, un nus somnàmbul i la declaració en la qual es priva de viure un enamorament, i la perla final Blue, amb la qual sembla que ens parla de la relació impossible amb una altra celebritat, i que tanca el disc amb majestuositat continguda. Bellesa i tenebra, picant fort i suau, i un do com a compositora i intèrpret sinuosa que continua fent d’Eilish una estranya criatura en el gran teatre del pop.