Quan els artistes parlen de política (i la fan grossa)

Els músics semblen simpàtics només quan opinen el mateix que nosaltres, però les preguntes polítiques tenen sentit essencialment quan la ideologia forma part del seu discurs artístic.

Jordi Bianciotto

¿És pertinent que un músic opini de política? Bé, tothom és lliure de dir el que vulgui. Una altra cosa és el capítol relatiu a les conseqüències. Ens cau bé l’artista que es mulla quan les seves idees coincideixen amb les nostres, i la polarització creixent tendeix a desaconsellar certes expansions. A Russian Red li van caure crítiques quan va dir que se sentia més a prop de la dreta que de l’esquerra. A la Catalunya més afí al procés van coure alguns pronunciaments en boca de Sabina i de Loquillo (que continua pagant-ho a les xarxes).

La política mou emocions inflamades i impulsos tribals, amor i odi, per això solen ser apetitosos els titulars amb sentències d’una o altra ideologia, que bé podrien ser només carn de clickbait, però també respondre a un criteri periodístic defensable. Cal distingir-los. Endossar el micro a qualsevol perquè deixi anar la seva opinió sobre el conflicte del moment pot ser una frivolitat, però és diferent quan parlem d’artistes amb una posició ideològica que forma part del seu discurs artístic.

Aquí tenim Manolo García, ja que la seva obra completa atén uns ideals respecte a la humanitat i la convivència, i que en hores greus del procés va publicar un comunicat amb una defensa del diàleg que va fugir dels extrems i que potser no va acontentar plenament ningú. Per això em va semblar bé preguntar-li en l’entrevista d’aquest diari per la seva interpretació del 12M. He de dir que no m’esperava la defensa de l’abstenció, i amb tal èmfasi d’enuig.

Notícies relacionades

L’entrevista no basculava al voltant d’un nou àlbum, com és habitual. Però les converses amb artistes no circumscrites a un nou disc cada vegada em semblen més atractives. El titular de l’entrevista ("D’aquestes eleccions m’ha agradat que, de cada dos catalans, un no ha anat a votar") no capturava un comentari casual, ni una relliscada de la qual després pogués penedir-se. Al contrari. Manolo García em va trucar unes hores després per ampliar la resposta i assegurar-se que havia entès que la seva abstenció no havia sigut per passotisme, sinó a consciència, com a "càstig" als partits.

En realitat, els titulars polítics d’artistes estan en perill d’extinció: cada vegada van més amb peus de plom, terroritzats perquè una frase impacti en les xarxes i generi anticossos. Utilitzen cada vegada més frases buides quan se’ls treu del seu perímetre promocional. Aquest és el món que hem creat. Així que gràcies per la franquesa, Manolo.

Temes:

Manolo García Xarxes socials

Inicia sessió 0 Comentaris

El fiscal demana 18 mesos de presó i dos anys d’inhabilitació per a Depardieu

‘Corteo’ vola al Sant Jordi