Costner es perd en el Far West

Al llarg de tres hores, introdueix una quantitat de personatges i subtrames suficient per omplir tota una temporada televisiva, i els maneja a la manera d’un llarguíssim episodi pilot. Fins i tot el tractament formal que Costner dona tant als espectaculars paisatges com a les seves comptades seqüències d’acció concorda més amb aquest format que amb el tipus d’èpica visual esperable d’una pel·lícula d’aquestes característiques. Dit d’una altra manera, asseure-s’hi al davant requereix una resistència fora del comú al tedi.

Horizon dramatitza l’experiència dels que es van expandir i van assentar a través de l’Oest americà des de mitjans del segle XIX amb l’esperança de començar allà una nova vida, i deixa clar que molts d’aquests colons ni tan sols sabien que aquesta terra salvatge en realitat pertanyia als apatxes. Saber això, no obstant, no facilita la tasca de desxifrar què passa exactament a la pel·lícula, quina funció compleixen moltes escenes i qui són alguns dels personatges, que apareixen, desapareixen i reapareixen per la pantalla. Per descomptat, els 180 minuts del seu metratge no resolen cap de les seves línies argumentals ni ens permeten entendre exactament com connecten entre si. Pot ser que això passi a la segona entrega. I, si no, segurament passarà a la tercera o la quarta sempre que, és clar, arribin a fer-se realitat.

Trump i el seu mentor

El director iranià Ali Abbasi s’ha especialitzat a fer pel·lícules sobre criatures aberrants. Es va donar a conèixer gràcies a Border (2018), inclassificable història d’amor entre dos trolls, a Holy Spider (2022) va retratar un terrible assassí de dones, i resulta fàcil veure a The Apprentice la tercera entrega d’una trilogia. Recrea el procés d’aprenentatge que Donald Trump va portar a terme fins a mitjans dels 80 de la mà del seu mentor, l’advocat Roy Cohn, un dels personatges més truculents de la història política moderna dels EUA.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La pel·lícula no mira de subvertir les regles del cine biogràfic, i no diu res dels seus personatges que no es digui ja a la Viquipèdia. Tampoc ho pretén: se centra a establir un paral·lelisme invers entre la història d’un jove ingenu i ambiciós que en poc més d’una dècada es va convertir en el fanfarró narcisista i mancat d’escrúpols que avui coneixem i la del seu Mefistòfil particular, que es va veure derrotat per la sida i pel monstre que havia creat. La negativa d’Abbasi de caure en maniqueismes no impedirà que qualsevol espectador amb dos dits de front detecti la mala bava que la pel·lícula dedica al seu protagonista. El mateix Trump, això sí, probablement se sentirà afalagat al veure el retrat que en fa.

El director de la tercera ficció a concurs presentada ahir en el certamen, David Cronenberg, va perdre fa uns anys en mans del càncer la dona que habia sigut la seva dona durant quatre dècades, Carolyn Cronenberg, i és temptador donar la culpa al dolor causat per aquesta tragèdia a l’intentar explicar com és possible que un director de la seva talla hagi fet ara una pel·lícula com The Shrouds. Que per fer-la s’ha inspirat en el seu propi procés de dol és evident: el seu protagonista inventa una tecnologia que li permet tenir imatges en 3D de l’interior de la tomba de la seva dona per poder contemplar les seves restes a través d’una aplicació, i que a causa d’això creu veure’s embolicat en una trama de ciberespionatge internacional. Mentre desenvolupa aquesta premissa, en tot cas, el canadenc mostra un menyspreu absolut cap al pols narratiu, la lògica argumental, el gust estètic i el sentit comú en general. És, de llarg, la seva pitjor pel·lícula. Li desitgem de debò una ràpida recuperació.