‘Marcello mio’, o com travestir el mite Mastroianni

I des d’aleshores, malgrat haver arribat a un èxit raonable a França, ha viscut atrapada a l’ombra que especialment ell projectava sobre ella, pel tracte rebut en els rodatges i perquè cada vegada que es mirava al mirall era la cara del pare el que hi veia, ja que la semblança entre tots dos és sorprenent.

Així ho suggereix la nova pel·lícula de Christophe Honoré, Marcello mio, de la qual s’esperava que seria un homenatge al protagonista de La dolce vita amb motiu del centenari del seu naixement però que ahir, al ser presentada a concurs a Cannes, va resultar ser més aviat una reivindicació de la seva filla per part del director que més vegades ha treballat amb ella. És, doncs, un bonic gest, i això és el millor que pot dir-se’n.

Situada entre el documental i la ficció, la pel·lícula passa bona part del seu metratge contemplant com la mateixa Chiara deambula per la pantalla disfressada del seu pare: a estones interactua amb persones amb qui comparteix professió o que formen part del seu historial afectiu –la seva mare, el cantautor Benjamin Biolay, l’actor Melvil Poupaud– i a estones ho fa amb un jove soldat o amb un gosset fins que, sense aportar cap prova sobre això, la pel·lícula mira de convèncer-nos que l’experiència li ha proporcionat la teràpia que tant necessitava. Més li valdria visitar un psicòleg.

Similarment procliu a passejar sense rumb és la protagonista de la setena ficció amb la qual Paolo Sorrentino competeix per la Palma d’Or, Parténope. El director italià la contempla al llarg de set dècades, de 1950 al 2023, i la utilitza com a símbol de la seva pròpia ciutat natal, Nàpols, una criatura bella, frívola, perduda, determinada i inexplicable. És, doncs, el mateix concepte que ja va tractar amb gran habilitat a La gran bellesa (2013) per retre homenatge a Roma. Però, a diferència del que passava amb el personatge principal d’aquella pel·lícula, l’escriptor Jep Gambardella, l’heroïna de Parténope no és un personatge de carn i os. I, tot i que plena d’esdeveniments, la seva trajectòria vital sembla ser sobretot l’excusa que Sorrentino troba per anar acumulant escenes dissenyades partint del seu gust per l’amanerament estilístic, la posada en escena solemne i la imatgeria decadent, grotesca i kitsch; i algunes d’aquestes escenes resulten realment aclaparadores, però en un metratge de 136 minuts hi caben massa que ni de lluny aconsegueixen provocar aquest efecte.

Conte de fades

Notícies relacionades

Les batalles de rap de Sants arriben al cine

Escoltar amb els ulls tancats

Un tipus similar de desmesura és també el principal taló d’Aquil·les de la tercera de les pel·lícules a concurs en el certamen francès presentades ahir, Anora. Es tracta del nou treball del nord-americà Sean Baker, i té dos trets que en realitat són constants en la carrera del director de Tangerine (2015), The Florida Project (2017) i Red rocket (2021): primer, és un conte de fades ambientat en un món marginal i, segon, ofereix una certa mirada a la indústria del sexe. En concret, narra l’accidentat procés d’educació sentimental d’una jove stripper que, després de conèixer el jove fill d’un oligarca rus i quedar encegada per la immensa fortuna que sembla tenir, creu haver-hi trobat el seu príncep blau.

Les desventures que la porten a comprendre que estava equivocada componen una comèdia amb freqüència hilarant, i que revela Sean Baker com un habilíssim orquestrador del caos. Però Anora dura ni més ni menys que 2 hores i 20 minuts, i tal excés de metratge deixa en evidència que al fer-la el seu director –que a més també n’és el muntador– va passar per alt que una de les qualitats que distingeixen les grans comèdies és la precisió, perquè fins i tot els millors acudits deixen de ser tan bons si s’estiren massa.