Mayte Martín: "Dels meus deu discos, només dos són de flamenc. Jo faig música"

Publica aquest disc a Nuevos Medios, el segell creat pel desaparegut Mario Pacheco, impulsor del nou flamenc als 80.

Home, allà hi ha tota la història de l’evolució del flamenc amb Pata Negra, Ketama... La María [Pacheco] ha heretat l’honestedat, la cura i la sensibilitat. Aquesta manera amorosa de fer les coses. Això és el més important per a mi.

Tatuajes reuneix les adaptacions de 12 cançons llegendàries, com Te recuerdo Amanda, Alfonsina y el mar o La bien pagá. Hi ha chanson, bossa nova, copla... ¿Hi veu algun fil conductor?

Totes tenen una profunditat, un halo potser melancòlic, que tenyeix tots els meus projectes. Jo, de tota la vida, m’he inclinat per una música dolençosa. Crec que hi ha dos tipus de persones, tant artistes com públic: la gent a qui li agrada connectar amb el seu pou, les seves profunditats, i la que no està disposada a això. Crec que al meu públic li agrada això. És pel que jo faig música. Hi ha gent que vol la música per evadir-se. La meva no m’evadeix ni a mi ni a qui m’escolta.

Són cançons de l’àmbit hispà i llatí, i inclouen incursions en el francès (Brel) i el portuguès (Jobim i De Moraes). ¿Cal estar molt familiaritzat amb una llengua per cantar-hi?

¡Jo no ho estic gens, zero! [riu] Procuro acostar-m’hi al màxim possible, però no soc francesa, ni brasilera. Però m’ho he treballat tot el possible i fer-ho em sembla una cosa tendra. Les traduccions de les cançons no m’agraden. Prefereixo conservar l’idioma original.

¿Quina cançó li va marcar el camí a seguir en aquest àlbum?

Gracias a la vida [Violeta Parra] . El batec del cor que representa la bateria és la declaració d’intencions. Aquesta cançó és una pregària. Tot el projecte ho és, un ritual d’agraïment als autors i cantants. Quan canto això percebo una cosa diferent; em sento part del públic. Em podria asseure en una de les butaques del públic i cantar des d’allà. Aquest disc és fruit potser de la maduresa, perquè jo fa anys pensava que no podria cantar Ne me quitte pas perquè no podria superar-la, ni tan sols igualar-la, però després he entès que no cal. No ho he fet per deixar la meva empremta. No és que tu li facis falta a la cançó, sinó que la cançó et fa feliç a tu.

S’acostuma a parlar de vostè com una cantant de flamenc, però la majoria dels seus discos són de cançons situades fora dels paràmetres del gènere.

Soc això també, però dels meus deu discos, només dos són de flamenc. Jo faig música. He anat creant espectacles de flamenc, però no els he gravat. De vegades em pregunten "¿per què no graves un disc de flamenc des de l’any 2000?", i és perquè hi ha hagut unes dificultats que no m’ho han permès. Es requereixen unes condicions, una raó de ser, a més de la matèria primera. Trobar els companys ideals. És com si vols tenir fills, però no els vols tenir sola. Gravaré un disc de flamenc quan sigui el meu moment. Quan tingui els diners també [riu]. Perquè no tinc el suport econòmic que em permeti gravar el que em doni la gana.

En altres temps no era així.

Abans de gravar em posaven un xec en blanc al davant. Hi va haver el boom del flamenc català, però jo els deia que gravar un disc no tenia res a veure amb quants zeros hi haguessin, que jo encara estava aprenent el més bàsic. Sabia que amb 50 anys cantaria millor que amb 25, i amb 70, millor que amb 50, i partia d’un respecte pel que estava fent.

¿Es canta sempre millor amb els anys?

Totalment. Potser es perd pistonada, capacitats vocals... També depèn de com cuidis i treballis la veu. Però les facultats es perden quan no s’utilitza bé l’instrument. Es guanya en profunditat, en pòsit, que és el que realment importa.

Notícies relacionades

El ressorgir d’un fenomen

Castellanismes al "túnel del terror" contra el català

¿Troba lloc en les programacions un recital com Tatuajes?

Treure bolos cada vegada costa més. Les programacions estan cada vegada més dirigides al que és comercial. El perfil de programador com era abans, que procurava mostrar les coses que tenien un valor artístic, feia unes apostes..., això cada vegada passa menys. El programador ara l’únic que ha de saber és qui està de moda. Avui, el carnisser de la cantonada pot programar un festival. Però estic tenint un bon any amb Tatuajes.