La tragèdia de Maria Schneider a ‘L’últim tango a París’

Una pel·lícula tan problemàtica com L’últim tango a París no pot ser considerada una gran pel·lícula. Ho va afirmar ahir la directora Jessica Palud després de presentar al Festival de Cannes el biopic Maria, en què recorda la història de l’actriu francesa Maria Schneider. El 1973, amb 19 anys, Schneider va protagonitzar junt amb Marlon Brando la pel·lícula de Bertolucci, que la va llançar a la fama però també va destruir la seva vida per raons avui ben conegudes: l’escena de L’últim tango a París en què el personatge de Brando sodomitza el de Schneider utilitzant mantega com a lubricant no figurava en el guió original, i l’actriu ni va ser avisada que es rodaria ni per descomptat hi va donar el seu consentiment; Bertolucci i Brando –encarnat en la nova pel·lícula per un voluntariós Matt Dillon– van decidir que, si la jove no sabia res per endavant, la seva interpretació resultaria més creïble.

Palud construeix la major part de Maria al voltant de la infame filmació, i la recreació que fa d’ella transmet una convincent autenticitat. El problema és que l’episodi té lloc tot just passada mitja hora de metratge, i el que passa després no és més que el relat del tot predictible d’un descens als inferns; i en lloc de contextualitzar aquell ocàs demostrant com l’opinió de l’època va contribuir a estigmatitzar Schneider, es limita a apilar escenes en què la jove o bé s’arrossega en la nit parisenca o bé s’injecta heroïna. Malgrat això, en qualsevol cas Maria és una obra valuosa en virtut de la seva mera existència, pel fet que estimula el debat sobre si és convenient repensar el lloc que hem assignat a certes pel·lícules en la cultura popular, i sobre què hauria d’estar permès i què no en nom de l’art.

Exquisitat de Miguel Gomes

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Com gairebé tot el seu treball, el nou llargmetratge del portuguès Miguel Gomes és una pel·lícula estranya. Primera de les ficcions a concurs presentades ahir, Grand Tour està ambientada el 1917; en la seva primera meitat, un funcionari britànic instal·lat a Rangun fuig de la seva promesa recorrent Àsia, de Bangkok al Tibet passant per Saigon, Manila, Osaka, Shanghai i Chongqing; en la segona, la veiem a ella fent pràcticament el mateix recorregut; mentrestant, la pel·lícula alterna el color amb el blanc i negre, les veus en off de més de mitja dotzena de narradors –cada un en un idioma diferent– i les escenes protagonitzades per aquests dos personatges amb imatges documentals contemporànies de les ciutats per les quals el relat va passant. Una pel·lícula estranya, diem, i alhora tan extravagant com elegant, tan èpica com íntima, i tan melancòlica com seductora.

Crida l’atenció, considerant l’exquisitat general de la seva filmografia, que Grand Tour sigui la primera pel·lícula de Gomes que aspira a la Palma d’Or. No obstant, és molt més inexplicable el carinyo que el certamen demostra estar agafant-li al brasiler Karim Aïnouz. El seu nou treball Motel destino, dramatitza un triangle amorós a l’interior d’un love hotel on el soroll de fons dels panteixos i els gemecs mai cessa, i mentrestant sembla voler reformular la proposta de clàssics del noir com Perdición i El carter sempre truca dues vegades, però les seves intencions es veuen frustrades tant per la seva tosquedat narrativa com per la idiotesa extrema de tots els seus personatges.