Un debat perquè no vagis a penjar un quadre

Estrelles.

El Parlament Europeu va ser l’escenari del debat. Els candidats no eren ja als seus faristols. Eran cridats pel seu nom, entraven a l’escenari i es col·locaven al faristol corresponent. Saludaven aixecant i agitant la mà mentre el públic assistent aplaudia. L’entrada dels candidats com unes estrelles era simpàtica i alleugeria les règies i pesades formes polítiques.

Públic jove.

Entre el públic assistent, votants primerencs que van tenir l’oportunitat d’interpel·lar els candidats (entre ells, unes creadores de contingut poloneses). A través de la pantalla de fons gegant, connectaven amb votants potencials de diferents països que també van plantejar algunes preguntes.

Eurovisió.

A més de conferir dinamisme amb les preguntes del públic presencial i online, els cinc candidats van comptar amb un espai propi per presentar-se: el podi protagonista. Entre bloc i bloc a tractar (cada tema introduït per un breu monogràfic), els moderadors cridaven a cadascun dels candidats presentant-los a través d’un petit reportatge biogràfic de marcada inspiració eurovisiva. En una petita taula rodona amb peu sense notes, el candidat va disposar d’un minut d’or i, després, se l’entrevistava. El mobiliari té la seva importància perquè al quedar descoberts (desprotegits sense el faristol), es podia estudiar millor el llenguatge del cos de cada un.

Con més curt millor.

Els representants només disposaven de 45 segons per respondre al publico. ¿Poc temps? En 30 segons, un tiktoker t’explica la Segona Guerra Mundial. És el que hi ha. I tot i que potser això va provocar la poca interacció entre adversaris, s’agraïa que les intervencions fossin breus i respectuoses. Durant el minut d’or, el moderador deixava sol el candidat i quan es començava a esgotar el temps se li acostava (sotjava) per darrere donant-li a entendre que el seu temps havia finalitzat. La veritat és que intimidar-los físicament va ajudar amb el control del temps en el debat.

Qui vol ser milionari.

Tot i que comptaven amb tres targetes per agafar el torn de paraula o repreguntar lliurement als seus adversaris quan ho consideressin, no tots van saber utilitzar aquesta eina. Però per dur a terme un debat realment interessant, seria formidable que algú els concedís la possibilitat del 50% per trobar la resposta encertada a la pregunta plantejada, el comodí del públic o una trucada al seu assessor. Amb el drama incorporat, és clar, de perdre-ho tot (les eleccions).

Diferenciar-se.

Pocs minuts abans d’iniciar-se el debat i amb la foto de família ja feta, la candidata dels verds va canviar completament el seu vestit. D’un vestit pantaló blanc, Terry Reintke va passar a una americana amb samarreta negra i pantalons de tonalitat corporativa. Potser, el fet que Ursula von der Leyen vestís americana de color beix (i collar curt conservador de perletes) la va fer buscar diferenciar-se de la líder dels populars i recórrer a la segona opció estilística (sempre caldria portar una segona opció indumentària per a un debat). Nicolas Schmit (candidat socialista) i Sandro Gozi (liberal) van coincidir amb vestits i corbates blaus. No obstant, el primer portava una agulla amb la bandera europea i ucraïnesa, i el segon, típic de liberals, es va saltar allò de cordar-se l’americana com mana el protocol i el tall de la peça. Per la seva banda, Walter Baier (d’esquerres) va recórrer a l’elegància d’una senzilla camisa blanca arremangada (tot i que li anava massa gran) amb la insígnia del triangle vermell invertit (comunisme).

Notícies relacionades

Cuore Summer Party, la festassa de l’estiu a Madrid

Gala Dalí i l’alta costura

Salut.

Va ser cridaner el protagonisme que tenien els vasos d’aigua per als dos moderadors. Estaven tan ben presentats i il·luminats que en comptes de molestar, decoraven i t’entraven ganes d’anar a buscar un gotet d’aigua. Mira, fins i tot van colar un missatge subliminar saludable.