Una gran mitologia australiana

Amb Mad Max: Fúria a la carretera (2015), George Miller va decidir donar un nou pas de rosca al seu malcarat i atàvic personatge d’un món distòpic, protagonista de tres cintes de violència salvatge que l’havien coronat com el més exitós dels cineastes australians i un realitzador dotadíssim per als relats d’acció trepidant. Miller va tenir l’excel·lent idea de, per primera vegada en l’ecosistema masculinitzat de la saga, crear una antagonista femenina amb prou força i presència per restar protagonisme a Mad Max.

El personatge va ser batejat amb el nom mític de Furiosa i el va encarnar una Charlize Theron també perfectament dotada per als films d’acció. Furiosa és hàbil, resolutiva, solidària, violenta quan és necessari, feminista en un món desolat i té fusta de líder. S’enfronta al totèmic senyor de la guerra Immortan Joe, condueix millor que ningú pel desert els estrambòtics vehicles i camions cisterna, porta el cabell tallat gairebé al zero i uneix forces amb Mad Max, tot i que sempre és més proactiva que el hieràtic heroi masculí. Una imatge femenina potent i tan furiosa com el seu nom. Però abans de l’aparició de Furiosa les coses havien sigut ben diferents, sense presència femenina gaire destacada en el més representatiu de la producció australiana virada cap al terror i el fantàstic.

El cine australià estava una mica agitat en la dècada dels 70, abans que el notable èxit dels principals oficiants avortés la possibilitat d’una veritable indústria, ja que Hollywood, sempre interessat a caçar en països i cinematografies alienes, se’ls va emportar tots (George Miller, Peter Weir, Mel Gibson, Richard Franklin) cap als seus fastuosos estudis.

El gènere que més sobresortia en el cine australià d’aquella època era en el fantàstic i el de terror, amb títols no gaire coneguts –Patrick, Juegos de carretera, Los coches que devoraron Paris, Largo fin de semana, Peligro... reacción en cadena– i èxits més coneguts, ja fos en el gènere fantàstic abstracte i suggerit –Picnic en Hanging Rock i La última ola, totes dues de Weir– o en la fantasia postapocalíptica, quan aquesta variant encara no estava tan codificada i cosificada. És el cas de Mad Max (1979), una producció fins a cert punt barata, tot i que escenogràficament molt imaginativa, dirigida per Miller i protagonitzada per Gibson, un actor nord-americà d’arrels irlandeses que feia uns quants anys que es buscava la vida a Austràlia i que oferiria un registre ben diferent en les dues últimes pel·lícules australianes de Weir, Gal·lípoli i L’any que vam viure perillosament.

Eren tan feliços aquells temps en les Fantípodes –enginyós terme encunyat pels responsables del Festival de Sitges quan el 2002 van dedicar un cicle al cine fantàstic australià i neozelandès– que directors d’altres països rodaven allà les seves millors pel·lícules: Despertar en el infierno, del canadenc-britànic Ted Kotcheff –considerada per l’autòcton Nick Cave com el film australià més terrorífic de tots els temps–, o Walkabout, del britànic Nicolas Roeg, relat que explora, com La última ola, les tradicions culturals dels aborígenes condemnats a l’extinció.

Fins i tot hi va haver un actor indígena australià que va tenir cert abast internacional, David Gulpilil, protagonista d’aquests dos films i també secundari a Cocodril Dundee, però aquesta comèdia aventurera de 1986 representa una cosa ben diferent per al cine australià.

Les tres pel·lícules consagrades pel tàndem Miller-Gibson en el seu molt rendible personatge –Mad Max, Mad Max 2, el guerrer de la carretera (1981) i Mad Max i la cúpula del tro (1983)– tenien el guerrer solitari com a protagonista absolut. Només destaca una mica, en aquest món bàrbar, sense combustible ni aigua, filmat en les planícies i deserts australians, la despietada governanta de la ciutat del tercer títol que va interpretar Tina Turner.

Saber més sobre Furiosa

Però quan Miller va tornar al personatge el 2015 no només va elaborar-ne un brillant reboot, sinó que va repartir equitativament el protagonisme amb un personatge femení, enigmàtic, gairebé mitològic o digne d’una mitologia pròpia. Al final de Mad Max: Fúria a la carretera, la sensació generalitzada era de voler saber més sobre Furiosa: qui era exactament, d’on procedia, com havia acabat a la ciutadella d’Immortan Joe i els seus deformes fills.

Furiosa: De la saga Mad Max respon a totes aquestes qüestions d’una manera molt coherent. A banda d’estar a l’altura visual del film que la precedeix, aquesta curiosa barreja de preqüela i spin-off construeix minuciosament el personatge i explica el seu creixement des que de petita és segrestada per Dementus, el pirata de les carreteres interpretat per un irreconeixible Chris Hemsworth, fins que arriba a una rebel maduresa amb les faccions d’Anya Taylor-Joy.

La protagonista de la sèrie Gambito de dama no respon, per físic, al cànon de les heroïnes del gènere, per tant, en la seva elecció, allunyada del tòpic físic, rau també la força del personatge i de la pel·lícula, la singular sintaxi entre supervivent d’un món deshumanitzat i feminisme actiu i immutable dins dels marges del cine d’acció espectacular.

Protagonistes d’un món distòpic

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

De dalt a baix, un jove

Mel Gibson en la primera entrega de la saga dirigida per George Miller: Mad Max (1979); Tina Turner a Mad Max i la cúpula del tro (1983); l’actriu Charlize Theron com a Furiosa a Mad Max: Fúria a la carretera (2015), i Anya Taylor-Joy a Furiosa: De la saga Mad Max, que precisament va arribar ahir a les sales de cine de casa nostra.