El cineasta Sean Baker es fa gran al festival de Cannes

Gràcies a la Palma d’Or que el Festival de Cannes li va entregar ahir –concretament l’hi va donar George Lucas, que uns minuts abans havia rebut un premi honorífic de mans del seu amic Francis Ford Coppola–, Baker ja té el títol oficial que l’acredita com un dels grans directors de cine. I ho ha aconseguit gràcies a una altra pel·lícula formidable, Anora, en la qual el relat de l’accidentat procés d’educació sentimental d’una jove stripper li serveix per exhibir tant la seva habilitat única en el maneig de diferents formes de comèdia –la d’embolic, la romàntica, la física, la basada en l’orquestració del caos– com el seu excepcional humanisme.

Ara quedin-se amb aquest nom: Payal Kapadia. I si no el retenen ara no passa res, perquè l’aniran sentint moltes vegades a partir d’ara. La directora índia té dos llargmetratges i dos premis importants a Cannes: el 2021 va obtenir aquí l’Ull d’Or al Millor Documental gràcies a la seva primera pel·lícula, A Night Of Knowing Nothing (2021), i ahir va guanyar el Gran Premi del Jurat amb la segona, All We Imagine As Light. En aquesta, se serveix del retrat de tres dones que treballen al mateix hospital de Bombai per explorar els desitjos femenins –desig sexual, desig emocional, desig polític– i parlar de la dificultat que abandonar llocs i persones comporta, i aclapara per la sensualitat i el lirisme que desprèn a fer-ho. Payal Kapadia, diem.

Melodrama musical

Notícies relacionades

Les batalles de rap de Sants arriben al cine

Escoltar amb els ulls tancats

El tercer gran triomfador de la nit, sens dubte, és Jacques Audiard. La seva nova pel·lícula, l’intrepidíssim melodrama musical Emilia Pérez –que explica, compte, la història d’un capo narcotraficant reconvertit en heroïna popular després de sotmetre’s a una operació de canvi de sexe–, no només va ser recompensada amb el Premi del Jurat, ni més ni menys que el quart guardó important que el francès rep en aquest festival –el 2015, recordem, va guanyar la Palma d’Or gràcies a Dheepan–; així mateix, el Premi a la Millor Interpretació Femenina va anar a parar ex aequo a les seves quatre actrius protagonistes, Zoe Saldana, Selena Gomez, Adriana Paz i, en la pell del personatge titular, l’espanyola Karla Sofía Gascón. "Vull dedicar part d’aquest premi a tots aquests actors i actrius que ens passem cada dia trucant a les portes i no s’obren.... I, és clar, a totes les persones trans que estem patint tot el puto dia (sic) que ens odiïn i ens denigrin".

Poc o gens discutible va resultar ser també la resta del palmarès anunciat. El portuguès Miguel Gomes va obtenir el premi a la Millor Direcció per la lliçó de sofisticació narrativa que ofereix a Grand Tour, Jesse Plemons va guanyar el trofeu a la Millor Interpretació Masculina en recompensa a les tres –sí, tres– interpretacions majúscules que ofereix a Kinds of Kindness i atorgar a Coralie Fargeat el premi al Millor Guió per The Substance suposa oferir un reconeixement del tot merescut a la pel·lícula que més sorpresa i més incredulitat ha provocat aquí aquest any; i tampoc poden posar-se pegues al guardó especial que el jurat es va treure de la màniga específicament per premiar la pel·lícula iraniana The Seed of the Sacred Deer, de Mohammad Rasoulof. Considerant que el director s’ha convertit en fugitiu de la justícia del seu país per poder presentar-la a Cannes –va ser condemnat a vuit anys de presó el 9 de maig passat, i dies després va fugir del país–, deixar-lo amb les mans buides hauria sigut una canallada.