De vegades arriben cartes

Preguntar-se què faries a la vida si poguessis tornar enrere només condueix a la melancolia. Una altra cosa és ser capaç d’admetre els teus errors. Jo els he comès, com qualsevol, i alguns em neguitegen quan els recordo; però també em reconforta el que considero decisions encertades. Per exemple, no haver sucumbit a la temptació de desembarcar amb armes i bagatges al país de les xarxes socials. Va ser difícil quan no tenir un compte a Twitter o a Facebook et condemnava a l’assenyalament. Avui celebro haver-me estalviat el tràngol dels que van entrar il·lusionats, però han sortit per cames i macats. Potser per això atorgo encara més valor a les històries que m’arriben per canals tan anacrònics com les cartes. Un conductor d’autobús de Palma me n’ha enviat una, i l’altra tarda la vaig llegir en antena perquè crec que ajuda a entendre el cansament, la decepció i la ràbia que sobrevola el que abans coneixíem com a classe mitjana. La del Francisco Javier no és una família en el llindar de la pobresa, els salaris del matrimoni són dignes... Els dels seus fills ja no tant. La carta eren tres folis amb la llista d’obstacles que els compliquen la vida (vivenda, llistes d’espera sanitària, turisme massiu...) i la reflexió que alguns pensaments potser fossin propis d’un racista o d’un franquista.

Dos exemples. Primer: "Jo pago els meus impostos, vull anar al metge i que no hi hagi una llista d’espera saturada. És veritat que per falta de finançament, tot i que també per l’arribada de milers de persones a qui els donem un dret (com ha de ser) pel qual mai han cotitzat ni un cèntim". Segon: "El filldelagranputa de Franco va construir vivenda social, els meus pares amb sis fills en van tenir una, i des de l’arribada de la democràcia això es va acabar. L’única solució és construir un parc públic que faci la competència als fons d’inversió. Són a tots els sectors: vivenda, sanitat, residències... I no s’hi fa res". Pensar que algú és feixista o racista per pensar així pot resultar un alleujament, però no resol el problema. I deixa el terreny lliure a la marea tòxica de la ultradreta.