¿El fenomen sense ‘hits’?

Sembla que calgui dir-ho d’amagat, xiuxiuejant a l’orella a algú de confiança: «Pst, ¿quines cançons canta Taylor Swift?». Una pregunta gens excèntrica i que contrasta amb l’omnipresència diària de l’artista, les seves imperials xifres de negoci, la seva llista d’estadis plens urbi et orbi, el seu esbombat poder polític i les intrigues sobre la seva vida sentimental que inunden mitjans i xarxes. ¿Quines cançons canta Taylor Swift? Doncs aquí tenim Anti-hero, Shake it off, Blank space, Cruel summer, Love story...

És clar, que ella té hits. Ho són aquests, i molts més: 49 cançons ha col·locat en el Top 10 dels Estats Units des que, el 2008, Love story la va impulsar com a tendra (18 anys) trobadora country-pop en la línia de Shania Twain i Faith Hill (banjo i violí inclosos). Però una cosa són els èxits, els temes que s’enfilen un dia en el hot 100, i una altra els blockbusters universals, aquelles cançons de què no pots fugir. A això es referia dies enrere Neil Tennant (Pet Shop Boys) quan, preguntat per The Guardian sobre Taylor Swift, va dir sentir-se interessat per «el fenomen», però va confessar que trobava a faltar «cançons famoses». I va llançar la pregunta: ¿On és la seva Billie Jean?».

És possible que tingui una mica d’interrogant boomer i que la percepció sobre l’impacte de les seves cançons vagi per franges d’edat. Sobretot, si pensem en els 80 o 90, quan el mainstream era una banda més ampla, i hi havia menys mitjans i més transversals, i les músiques no es fragmentaven en tants estils i nínxols. Però Swift ha construït la seva aura sobrevolant la dependència inevitable del hit, un èxit cridaner en temps en què no deixem de parlar de l’hegemonia del single i de la seva miniaturització via TikTok.

Potent teranyina

Tot apunta cap a una habilitat en l’elaboració d’una teranyina (alimentada d’un addictiu relat entorn de la seva persona: pors i eufòries, daltabaixos emocionals i derivades en fricció amb la salut mental) en la qual ha embolicat un nucli fidelitzat de seguidors la identificació dels quals és tal que s’ha contagiat a la resta de la humanitat (o gairebé). És concloent aquesta aposta per l’àlbum, la història completa, radicalitzada en el recent The torturedpoetsdepartment, doble i sense singles d’avançament, així com la regravació del seu catàleg amb la llegenda de Taylor’s version. Els seus cinc Grammy a l’àlbum de l’any (un rècord) són un altre detall que posa el focus al cançoner llarg.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Hi ha ídols pop la sort dels quals depèn de la seva gràcia per fabricar hits, i per això el seu vincle amb el públic pot ser inestable. Swift ha fet un camí una mica més sinuós, però finalment proveïdor de llaços forts (per ara). Ve del country i de la cantautoria folk, el regne de l’storytelling. A Espanya, la seva projecció en gran l’han aconseguit els seus discos més intimistes, els pandèmics Folklore i Evermore, i el somnàmbul Midnights, en què et pots enfonsar i perdre el món de vista, fets de cançons serpentejants amb certa al·lèrgia a la tornada nítida. Però seria erroni dir que Taylor Swift no ha sabut crear tonades superpop: a Lover (2019) n’hi ha unes quantes.

¿On són els hits? Doncs allà, entrellaçats, gairebé confosos, amb els seus mitjos temps capbaixos i les balades al piano. Així va dissenyar l’oceànic repertori (45 temes) de The eras tour, que traspua demà i dijous al Santiago Bernabéu, a partir de blocs relatius als seus àlbums, prescindint del recurs habitual de deixar els èxits més grans per al final. Mana la narrativa, seva i només seva, insinuant una manera diferent de ser estrella pop.