Mark Evans: "Vam veure els Stones el 1976 i vam saber que seríem la millor banda del món"

Sorprèn la confiança que AC/DC tenia gairebé des del principi que seria una banda enorme. ¿D’on procedia aquesta seguretat?

Tots érem persones segures de si mateixes per com havíem crescut, però això és el de menys. La nostra confiança venia que havíem vist totes les bandes australianes, particularment les de Melbourne, i sabíem que érem millors. Des del primer dia em va impressionar la seguretat d’AC/DC, la seva capacitat d’apropiar-se d’una sala des d’un escenari. Però has de ser capaç de recolzar aquesta seguretat amb talent.

Van telonejar ni més ni menys que Rainbow, el nou grup de Ritchie Blackmore, i Black Sabbath, i cap dels dos els van impressionar. És més, en les seves memòries es burla una mica de tots dos. ¿No era AC/DC una mica arrogant?

Més que una mica. Érem molt arrogants. En el nostre descàrrec he de dir que si estàs treballant perquè una banda s’enlairi i et toca telonejar Rainbow, Black Sabbath o qui sigui, la teva feina consisteix a fer-los miques. Si no, ¿què hi pintes allà? D’acord, ens van fer fora de la gira de Black Sabbath, però això gairebé va ser un triomf. El 1976 vam tenir temps de veure a Londres diverses bandes que se suposava que anaven a esclatar, i cap ens va preocupar. Fins i tot vam veure els Rolling Stones a Earls Court, crec que era la gira de Black and blue, ja amb Ronnie Wood, i vam pensar que si aquella era la millor banda de rock and roll del món, no érem lluny. Vam saber que aviat seríem nosaltres la millor banda de rock and roll del món. Entengui’m, érem a anys llum d’ells quant a fama i veure’ls va ser excitant, però també va redoblar les nostres forces.

Tant com la confiança d’AC/DC en si mateix, xoca la seva professionalitat. Era més com treballar en una empresa que tocar en una banda de rock and roll, ¿no?

El dia que vaig ser acceptat al grup, em va portar de tornada a casa un membre de l’equip. Em va dir: "En primer lloc, recorda sempre que AC/DC és la banda de Malcolm. I, en segon lloc, el pla és que en 12 mesos estiguem a Londres per a l’assalt d’Europa". Això va ser sense que jo hagués fet encara un xou amb ells. Vaig pensar, "sí, és clar", i em vaig concentrar a anar bolo rere bolo. En un any i tres dies estàvem a Londres. Els germans Young, amb Malcolm al capdavant, sabien exactament el que volien i com aconseguir-ho. Eran molt llestos.

Tot i que ja gairebé ha respost, si hagués d’identificar el funcionament d’AC/DC amb un sistema polític, ¿quin seria?

Certa democràcia amb un home molt fort al capdavant. No un dictador, però sí un líder molt fort.

¿Va influir en el so i l’espectacle d’AC/DC l’ambient dur dels pubs i els clubs australians en els quals es va foguejar la banda?

No n’estic segur. O sigui, actuàvem en llocs en els quals si no t’entregaves al màxim podies tenir problemes amb el públic. Havies de ser una banda de rock and roll i colpejar els assistents a la cara. Però és que això era just el que fèiem. No sabíem sonar de cap altra manera. Érem agressius, bruts i crus, també en disc. Sonàvem igual en disc que en directe.

¿Quina importància atribueix als productors Harry Vanda i George Young [germà de Malcolm i Angus] en la carrera d’AC/DC?

Enorme. Fins a l’extrem que crec que sense la seva banda The Easybeats no hauria existit AC/DC. No només eren Harry i George una passada en l’estudi, sinó que van abocar tota la seva experiència amb The Easybeats en AC/DC. Ells havien estat a punt de ser un grup d’èxit mundial als 60 i es van encarregar d’apartar tots els obstacles del camí d’AC/DC, perquè coneixien el camí.

AC/DC era al Regne Unit mentre naixia el punk britànic. ¿Què n’opinaven?

Els grups eren… graciosos. No tenien ni idea. Penso que el punk fins i tot ens va beneficiar. Nosaltres també érem una banda nova al Regne Unit, però molt millor que Damned, Sex Pistols i altres. Molta gent a qui disgustava aquest caos va venir a nosaltres.

Explica a les seves memòries que va sospitar durant mesos que alguna cosa anava malament entre els Young i vostè, fins que de sobte un dia li van comunicar que estava fora de la banda. Però no explica els motius de l’acomiadament. ¿Els coneix?

No conec la història completa. Puc dir que si hagués sigut més madur, m’hagués pres les coses més seriosament i hagués fet cas dels senyals d’alerta, potser hauria estat més temps a AC/DC. He llegit que hi havia molta tensió entre Angus [Young, 1955] i jo. No és particularment cert. Sí que és cert que Angus és una persona molt determinada, fanàtica, i no tothom disposa dels seus nivells d’energia i compromís.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Tenia 21 anys quan el van fer fora. A aquesta edat havia aconseguit més que, diguem, el 99% dels músics de rock en tota una vida. ¿Com va afrontar el futur?

L’acomiadament no va ser una sorpresa total, però sí un xoc total. Mentre gravàvem Let there be rock li vaig dir al meu amic Mick Cocks [guitarrista de Rose Tattoo] que només hi havia una manera que jo sortís d’AC/DC, i era en un taüt. Estimava el grup i vivia per a ell. Va ser difícil. Però, passat un temps, també vaig experimentar alliberament, perquè a AC/DC tot era pressió i pressió. Vaig tornar a Austràlia i em vaig enrolar en altres bandes de rock.