Caye Casas: «Vaig fer ‘La mesita del comedor’ sota la premissa de morir matant»

Malgrat haver guanyat desenes de premis internacionals el 2023, cap distribuïdor i exhibidor espanyol va considerar que valia la pena estrenar La mesita del comedor. Tampoc el festival de Sitges l’havia volgut incloure en la seva programació a l’estimar que no responia als seus criteris mínims de qualitat. Després d’un calvari en forma de menysteniment i desqualificació, que li van fer pensar si valia la pena continuar endavant amb el cine, Caye Casas (Terrassa, 1976) viu avui en una espècie de bogeria en forma de trucades per a nous projectes a tots els racons del món. «Costa fer-se a la idea del que la vida et pot canviar d’un dia per l’altre. En realitat La mesita del comedor ja va d’això», afirma el cineasta sobre el seu film, la dramàtica història d’una parella en crisi que, després d’haver tingut un nadó, decideix comprar una horrorosa taula de vidre per decorar el menjador. La taula en qüestió serà, per descomptat, el detonant d’una tragèdia indescriptible, només apta per a estómacs forts.

Si li dic el nom de Stephen King, ¿què li passa pel cap?

La paraula gràcies. Feia uns dies podia pensar en King com el rei del terror, que és el que és, però ara... És molt fort el que un simple tuit d’ell pot arribar a aconseguir. Segurament ens ha canviat la vida de tots els que formem part de l’equip de La mesita del comedor.

¿Com s’assabenta vostè que King ha recomanat vivament la seva pel·lícula a la xarxa X?

La mesita del comedorr es va estrenar en uns pocs cines dels Estats Units i a Prime Video. Hi va haver un bocaorella bestial entre tiktokers que van fer molt soroll a les xarxes. Un dels que més ens va posar pels núvols va ser Mick Garris, que és un director de terror mític que al seu dia havia adaptat novel·les de King. Aquest li va trucar per preguntar què carai era aquesta pel·lícula espanyola de què tothom parlava. Garris em va escriure un missatge al Facebook en què em demanava un link de la pel·li perquè ¡la volia veure Stephen King! Abans d’escriure el famós tuit, King em va escriure també per privat per dir-me que la pel·li li havia encantat, que era una bogeria. Costa de creure, però és així.

Això és més que un cop de sort.

Bé, és evident que a la vida sempre has de tenir sort. Però en aquest cas la sort és una cosa buscada i treballada. L’altre dia em van preguntar que si tinc una flor al cul; doncs de flor no en tinc, però sí durícies a les mans. Fa dos anys que vam fer la pel·li: portem més de 40 premis internacionals i he estat en 16 països presentant-la. I és cert que tot això, tot aquest esforç invertit, no acabava de servir perquè La mesita del comedor fos visible en aquest país. El tuit, en aquest sentit, ha suposat una ajuda inestimable, com si King cridés per una finestra: ‘Ei, gent, que teniu aquí un xaval i una pel·li superpotent. ¿La voleu veure? ¡Val molt la pena!’.

Vist amb perspectiva, ¿com pot ser que ningú s’hagués interessat abans a Espanya per la seva pel·lícula? Ni tan sols al seu dia un festival de gènere com Sitges, que va rebutjar programar-la per al 2023.

Ha sigut tot molt contradictori. D’una banda guanyàvem premis en festivals, teníem un feedback brutal amb el públic que la veia... Sabíem que teníem una joia, una cosa molt potent que podia impressionar molt, però.... d’altra banda hi havia la indústria, les plataformes, les distribuïdores, les exhibidores, que la van ignorar completament des del principi i fins i tot guanyant premis a mansalva. Ha sigut molt frustrant. No ho enteníem.

¿Què li deien per justificar-li el seu desinterès?

Coses molt lletges. La pel·li va començar molt malament ja des del moment en què Sitges va decidir no seleccionar-la. Això va ser un cop molt dur per a tothom, perquè la vam fer per estrenar-la en un festival del qual soc públic des dels 14 anys. Després d’aquest cop vam anar a un distribuïdor que el primer que ens va dir és que la pel·lícula no hauria d’haver existit mai. Una persona molt important de l’exhibició a Catalunya també em va dir, literalment, que deixés de fer cine, que no en tenia ni puta idea, que la pel·li era horrorosa i que només servia per ser vista en un manicomi.

¿Va tenir ganes de tirar la tovallola?

Va ser molt dolorós, perquè crèiem que tot s’ensorrava. ¿Què n’havíem de fer? Et frustres i et fa mal i penses que potser t’has passat de frenada o que l’has cagat en alguna cosa. Però vam decidir que si aquí no la volia ningú, potser valia la pena provar sort en festivals internacionals.

Allà va canviar tot per a bé.

Radicalment. Anem a Tallinn, a Estònia, i allà veiem que tot és diferent. Després anem a Brussel·les, i al Brasil, i a Mèxic. I guanyem premis i veiem que, hosti, hem començat com el cul, però fora d’Espanya el criteri és completament diferent. És que ara ho penso i és increïble la de coses terribles que he hagut de sentir de La mesita del comedor i de la nostra feina...

¿Com què?

La pel·lícula la vaig muntar jo, i alguns muntadors professionals em van dir que el resultat era un desastre, que s’havia de canviar absolutament tot el muntatge, que no se’n podia salvar ni una part. És curiós com una cosa alguns la veuen molt mal feta i d’altres la veuen tan creïble com ben parida.

¿En algun moment va pensar maleïda l’hora d’haver-se embarcat en el projecte de La mesita del comedor?

No, i et diré per què. Després de Matar a Dios [comèdia negra codirigida amb Albert Pintó que el 2017 va guanyar el premi del públic a Sitges] no vaig aconseguir ficar el peu en la indústria. Estava en una depressió cinematogràfica i artística brutal. Vaig haver de treballar fent gelats en una orxateria de Terrassa i vendre per internet la meva col·lecció de joguines. No hi havia manera de viure del cine. Els meus projectes no rebien ni suport ni ajudes ni res de res. Però, de xiripa, una amiga meva em va dir que ens deixava el seu pis per rodar, perquè estava a punt de fer unes reformes, i ens hi vam tirar de cap rodant en 10 dies a l’estil cine de guerrilla, des de l’estómac, pensant que seria la nostra última pel·li. Ens vam dir amb Cristina Borobia, que és la coguionista i la directora d’art (i la meva parella) que faríem la pel·lícula més arriscada possible, la que més donés de què parlar. I sense pressupost ni res, ens vam llançar al buit sota la premissa de morir matant. No teníem altra opció.

La pel·lícula, realment, és molt arriscada. ¿No creu que la radicalitat de la seva proposta és el que precisament l’ha allunyat del circuit més convencional de la indústria?

Sí, és clar, també la mateixa naturalesa de la història, una tragèdia familiar espantosa amb molt humor negre. Espanya s’ha convertit un país molt políticament correcte i hi ha unes línies vermelles que plataformes i distribuïdores no volen traspassar, i nosaltres les traspassem totes. La part dolenta del cine de guerrilla és alhora la bona, i és la llibertat que et dona la independència. Jo, no ens enganyem, ¿qui és Caye Casas? Jo no soc ningú, no soc Álex de la Iglesia ni Paco Plaza ni Balagueró, a mi no em coneix ningú. I els actors de la pel·li són bons, però no superfamosos. I aquestes coses pesen molt a Espanya. No feien més que dir-me que una pel·lícula així no la voldria veure ningú, però jo els deia que s’equivocaven. Jo li veia molt el potencial, veia el màrqueting: ‘Veniu a veure la pel·lícula més pertorbadora que veureu en la vostra vida’.

En això vostè té raó. Costa veure una pel·lícula més malsana que la seva.

Jo soc més espectador que cineasta, i sé que quan al públic li dones una cosa nova i arriscada, que li fa viure emocions fortes, t’ho agraeix. O es caga en tu. Però hi ha una reacció, una espurna. No hi ha res pitjor que anar al cine, sortir i dir: ‘Què, ¿fem una birra?’. I oblidar la pel·lícula en mitja hora. Jo amb La mesita del comedor volia provocar una reacció, una cosa forta, com quan veies Happiness de Todd Solondz i flipaves perquè el que veies no podia ser veritat. El meu propòsit era que qui veiés La mesita del comedor no l’oblidés mai. Per bé o per mal. Un espectador em va dir ahir que, fins ara, quan li parlaves d’una tauleta de menjador pensava només en un moble i que ara el que visualitzava era un tros de pel·lícula. No es pot demanar més.

El fet que Filmin l’estrenés just després del tuit de King ha sigut també un puntàs, ¿no creu?

Doncs aquí els ha sortit la jugada rodona a Filmin. Havíem pactat que es quedaven la pel·lícula cinc dies abans del tuit de Stephen King. L’anaven a estrenar al juny, però amb tot l’enrenou ho van saber llegir bé i avançar l’estrena. Que, per cert, ha sigut una de les millors de la seva història. Ara a veure si es pot veure també en altres plataformes.

¿Quins plans té ara, després d’aquest gir de guió?

D’entrada, fer el camí de Santiago [riu]. Ho tenia planejat amb la Cristina abans i era una mica per reflexionar sobre la nostra vida i carrera al cine, si valia la pena o no seguir. Però com canvia tot... Era en el no-res més absolut i ara em truca tothom. El mòbil em treu fum. M’arriben propostes de tot arreu. Fins i tot representants dels Estats Units, com l’agència que porta Guillermo del Toro, Christopher Nolan i Ari Aster s’han reunit amb mi. Jo no sé anglès, però els és igual.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Se’n fa a la idea?

Sí, bé, és una cosa sorprenent després que fa quatre dies, com qui diu, ningú et fes ni punyeter cas. Per sort tinc quatre projectes que ja estava movent d’abans d’aquesta moguda, i espero que tot això que ens està passant ens ajudi a tirar-ne endavant algun amb els recursos necessaris, perquè fa massa anys que lluito per deixar de fer cine low cost, que com a idea és una cosa molt atractiva, però com a forma de vida és simplement esgotador.