La temporada musical obre amb una setmana gran

Ja no parlem de recuperació postpandèmica de la música en viu, sinó d’ascens a un altre nivell, com va suggerir aquest aparatós 51% d’augment de facturació registrat el 2023 respecte al 2019, l’últim exercici precovid. Aquesta indústria no es regeix per una ciència exacta, les punxades existeixen i existiran (si la IA no troba un mètode miraculós), i els dubtes sobre si l’oferta arribarà a desbordar la demanda floten any rere any. Però per ara, en aquest 2024 segueix la festa (via escalada de preus: el 2023 la mitjana va ser de 80 euros, davant els 58 de l’any anterior) i promotores i festivals pugnen per atraure el gran públic, alimentant fluxos turístics, xifres d’impacte econòmic i fins i tot guerres de prestigi entre ciutats.

Reclams exclusius

A Barcelona, el Primavera sempre agafa avantatge a l’agenda situant-se com a torre de senyalització. Maneja aquest any alguns reclams exclusius, concerts únics a Espanya, com són els de Lana Del Rey, Pulp, Vampire Weekend i SZA, a més de PJ Harvey (que actuarà també a Madrid), un cartell aquest amb certa aroma a essències alternatives. Allà hi haurà Beth Gibbons (la cantant de Portishead), Roísín Murphy, Yo La Tengo, Deftones i Lambchop, juntament amb creadors que en els últims anys han generat atenció, cas de Mitski, Lankum o Jessica Pratt. I aquest combo anomenat Dogstar, el baixista del qual no és cap altre que l’actor Keanu Reeves. En la parcel·la autòctona, ganxos com Guillem Gisbert (cantant de Manel), Ferran Palau, Maria Hein, Lisabö o Stella Maris, el paròdic grup de pop cristià de la sèrie La mesías, amb Amaia Romero a les seves files.

Dos anys després de tirar la casa per la finestra amb una 20a edició en dos caps de setmana (aparentment irrepetible), i després de la relliscada de l’aventura madrilenya, el Primavera Sound assenta les seves xifres entorn dels 65.000-70.000 assistents diaris que espera acollir en les jornades centrals, de dijous a dissabte, i descarta continuar creixent. Els terrenys de Sant Adrià, a la platja, ja no formen part dels seus dominis després que l’ajuntament d’aquesta localitat anunciés el seu desinterès en acollir macrofestivals. El Primavera continua atraient un gran contingent de públic guiri, tot i que el 52% de l’any passat va quedar molt per sota del 65% del 2022.

En aquest sector de la música en viu, tan revolucionat, la carta barcelonina més distintiva és la dels festivals, allà on s’han consolidat models propis que van una mica més enllà de la caça i captura de les vedetes del moment. Allà, una vegada celebrat el Primavera, les mirades apuntaran al Sónar (13-15 de juny), una mostra que juga cada vegada amb cartes més úniques, entre l’aparador de concerts i el laboratori d’idees (amb la IA «travessant tota la programació»), i sense dependre massa de la noció de cap de cartell. Aquest any, amb artistes com Air, Jessie Ware i Vince Staples, en una 31a edició que apunta als 120.000 assistents del 2023, sumant les tres jornades diürnes i les dues nits.

El Cruïlla (10-13 de juliol) presenta igualment claus pròpies: cartell molt transversal (concepte en el qual va ser pioner), amb una nit urbana, una altra llatina i connivència de figures com Óscar d’León, Chucho Valdés amb Irakere, Avril Lavigne i Pet Shop Boys, al·lèrgia oficial al creixement (25.000 assistents diaris com a límit) i l’audiència autòctona en el punt de mira.

Al mateix Fòrum, una altra mostra puja esglaons, el Share Festival (7-9 de juny), amb un cartell llatí i pop coronat per Myke Towers, Lola Índigo i Aitana. I al parc de Can Zam, a Santa Coloma (4-7 de juliol), la cimera metalera del Rock Fest, de tornada després de la pausa de l’any passat (per obres al recinte), ara amb bandes del pes de Pantera, Deep Purple, Parkway Drive, Europe o W.A.S.P. A aquests macrofestivals cal sumar les mostres de cicle, amb Les Nits de Barcelona, a Pedralbes (reclams com Rufus Wainwright, Patti Smith, Pretenders i Luz Casal) i l’Alma Festival, al Poble Espanyol (Sheryl Crow, Take That, Alice Cooper…), com a aparadors molt actius ja entrat l’estiu, sense passar per alt en absolut l’oferta musical del Grec.

Un toc de rumba

En matèria de macroconcerts, l’Estadi Olímpic acollirà tres figures, una que ja és com de la família, Bruce Springsteen, amb la seva E Street Band (nou doblet, 20 i 22 de juny, després del de l’any passat), i sengles debutants: la intimidadora banda alemanya pirometalera Rammstein (11) i l’orgull de Cornellà conegut com a Estopa, presentant Estopía i festejant el seu 25è aniversari (10 de juliol). Els compromisos futbolístics de l’Estadi i les obres del Camp Nou han contribuït a allunyar aquest any de Barcelona algunes gires.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

L’estrella global del moment, Taylor Swift, tria Madrid oficialitzant l’aposta del Bernabéu pels grans xous, com els que oferiran, entre altres, Duki, Karol G (quatre nits) o Luis Miguel (dos), programa que aquests dies ha aixecat protestes dels veïns, alertats per la conversió de l’estadi en un sorollós eventòdrom. A la capital no s’ha de menysprear el Civitas Metropolitano, amb les seves tres nits del Boss i el doblet exclusiu de Metallica. A Sevilla s’anoten la tornada d’AC/DC a la seva gira Power up, la primera en vuit anys (concerts per als quals queden entrades). Entre les figures que aquest any esquiven els escenaris catalans hi ha Dua Lipa (va al madrileny Mad Cool) i Ed Sheeran (va al Gozo Festival, de Santiago, i Santa Cruz de Tenerife).

I traurà fum la programació del Palau Sant Jordi, amb atraccions com Ive (7 de juny), Mannà (9), Marc Anthony (13), Olivia Rodrigo (18), Camilo (3 de juliol), Pearl Jam (6 i 8 de juliol), Luis Miguel (17 i 18), Ricky Martin (20) o Jonas Brothers (26 de setembre). En el cor de l’estiu, el circuit de festivals boutique de matriu empordanesa, a poc a poc ampliat a altres punts de la costa, difuminarà el protagonisme barceloní en l’òrbita catalana, desafiant una mica més les butxaques de la ciutadania i reflectint que, per ara, l’expansió del show business no té sostre. n