Stella Maris, missió complerta

Podem donar fe, si encara queda per repartir, que els assistents van ser abduïts, entregats, condemnats a seguir un camí hilarant almenys durant uns 40 minuts. Una peça d’esbojarrat teatre musical resolt divinament pels seus creadors, tots ells amb presència en escena: cameo amb pedigrí d’Hidrogenesse (responsables de les cançons de Stella Maris) i ballarugues finals de Los Javis. Les sis germanes en la ficció, liderades per la mirada de vegades inquietant d’Amaia, la criatura més interessant sortida de l’acadèmia d’OT , van aparèixer en escena com aquesta secta que són, movent-se a l’uníson, cantant –amb bases i veus pregravades– a l’uníson, i ballant les seves coreografies robòtiques, caricaturesques.

Prèviament, una veu en off narrava la història que inspira la sèrie i la bogeria dels Puig-Baró, una família empesa per la seva mare a fer el bé per petició del de dalt, aquest veí que ningú ha vist, però de qui se sent parlar. Cal apuntar així mateix que aquest espectacle, únic, creat per al festival, té en la part visual un espectacular suport: imatges inspirades en la cultura mem, en l’estètica d’internet 2000.

Notícies relacionades

Un recital de màgia i emoció

El City, la prioritat de Pep Guardiola

Flotant entre el públic

Va sonar, clar, el curt repertori ironicosacre (sempre a favor de burlar-se del sagrat) accelerat en moltes ocasions, amb presència superba d’una versió màquina d’El virolai. També hi van aparèixer castellers per acostar el xou al cel. L’espectacle va anar a més quan el repugnant Albert Pla –entenguin-ho, en el context de la sèrie– va interpretar les dues peces que protagonitza. Però la cosa anava de salvar el món, una idea boja. I d’entre els morts, flotant en un tron entre el públic, va aparèixer Montserrat Baró, és a dir, Carmen Machi en persona, per ressuscitar després a l’escenari. "Montserrat Baró ha ressuscitat. Visca la música electrònica, visca l’EDM, electronic dance music", va proclamar abans d’un tancament que salvava el món quan més descontrolat i infernal era l’aquelarre.