Taylor Swift, marató emocional

Ja des del principi ella va deixar les coses ben clares en aquesta escena en la qual, sola a la passarel·la amb forma de lletra te, i convidant a la successiva cridòria del públic de diferents grades, va fer saber que allò la feia sentir "molt poderosa", rematant l’escena alçant un braç i marcant bíceps. Això va de dominacions. Havia obert amb Miss Americana & the heartbreak prince i un Cruel summer cantat amb llàgrimes als ulls per dues nenes davant del cronista. Furor amb ecos de les velles cròniques de la beatlemania. Allà estava, amb el seu body de lluentons, mostrant-se sorpresa per haver reunit 65.000 persones (i per duplicat). Públic de contorns oberts, amb molt estilisme swiftie lluent. Purpurina a les galtes, brillantors i més brillantors, polseres i altes botes texanes.

Aquests ‘haters’

El guió de The Eras Tour el marquen els àlbums, així que els hits no es van amuntegar al final sinó que van anar esquitxant el repertori. Cos de ball i dramatúrgia (15 figures) i un grup de músics en segon pla, tarimes hidràuliques, pantallassa de leds. El primer bloc, dedicat a un dels seus àlbums més diàfans, Lover (2019), va portar una cita (retallada, llàstima) a un altre himne You need to calm down (contra homòfobs i haters) i la dylaniana peça titular. D’aquí, enmig d’una pluja de guspires, a l’era de Fearless, amb el seu èxit baptismal Love story, i a la de Red, que va esclatar amb la tornada de We are never ever getting back together, un altre d’aquests títols per tatuar-se.

Taylor Swift va ser la vedet pop i la cantautora amb vestigis country capaç de prendre’s el seu temps per recalar en cançons de minuciosa narrativa. Aquí rau una de les seves gràcies. Gran contrast, de muntanya russa, la subratllada per la versió llarga (deu minuts) d’All too well (amb la seva gràcil col·lecció de retrets a cert ex: "Jo em faré gran mentre les teves amants es queden clavades en la meva edat") i el temari electrònic i tèrbol de Reputation. Allà, el moment estrella el va portar Look what you made me do, reflex de la Taylor enfurismada que mata virtualment el seu jo més innocent. "Ho sento, l’antiga Taylor no pot posar-se al telèfon en aquest moment / ¿Per què?", deia la lletra, i el públic va cridar puntualment amb ella: "¡Perquè és morta!".

Cançó de mitjanit

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Més mutacions: el passatge dedicat al "primaveral-estiuenc" Folklore i al "tardoral-hivernal" Evermore, amb la seva cabana del bosc i el seu piano cobert de molsa en laments confessionals com Champagne problems. Secció bonica però massa llarga, tot i que l’audiència no va semblar ressentir-se’n. Es va agrair el salt a 1989, amb els trofeus Blank space (ballarins reciclats en ciclistes) i Shake it off. La novetat d’aquesta gira europea són els temes de The tortured poets department, on va despuntar Fortnight, camí del set acústic, amb dues sorpreses (Sparks fly i I look in people’s windows, i a l’àlbum del seu renéixer postpandèmic) Midnights, amb Anti-hero com a far.

A aquestes alçades era fàcil sentir-se atordit, amb la capacitat de sorpresa i d’assimilació d’escenografies al límit. Ovnis, llits giratoris, claqué, núvols errants... Coronant la seva marató, Taylor Swift continuava lluint perfecta, com a diva pop que no sembla suar ni acusar cansament després d’haver recorregut tantes eres i versions de si mateixa. Definitivament The Eras Tour és un assumpte per als molt cafeters. Però són moltíssims.