Carla Rovira polititza la maternitat

Fa poc més d’una dècada, l’obra Llibert (2013) va marcar una fita. Abans de trencar amb furor la quarta onada feminista, Gemma Brió ja havia firmat un valent espectacle que va girar el focus sobre la maternitat, un tema fins aleshores postergat. Prejudicis, tabús i menyspreu... dramaturgues com Clàudia Cedó, Concha Milla i Guadalupe Sáez, entre d’altres, han abordat després diferents aspectes d’una qüestió tan bàsica com ignorada per la història de la literatura. Carla Rovira (Màtria) reestrena a la Brossa la seva reflexió sobre la matèria, [Èxit] through the gift shop, monòleg d’aire espontani carregat d’idees tant en la forma com en el rerefons.

Segons Foucault, el cos és política i representa un micropoder. La maternitat, per aquesta raó, igual que l’origen de la vida, seria al centre del debat. Igual com a Llibert el text de Rovira emergeix de la substància autobiogràfica, per més que la narració en tercera persona desplegui un tul de distància que s’agraeix davant d’una exposició tan sensible. L’argument ens parla d’un embaràs avançat al qual unes proves mèdiques descobreixen una possible malformació, diagnòstic que podria posar en risc el fetus. Es desencadena aleshores un remolí d’emocions desconstruïdes en una mena de conferència performativa amb tocs de concurs televisiu, inclosa una mica d’intervenció del públic.

L’aire lleuger del principi serveix per entrar en una sèrie de reflexions gens banals: violència obstètrica, pressió social, estigmatització. Sobre el cos de la dona gestant actuen també les lògiques productives i la repressió sistèmica del patriarcat. Sembla un plantejament massa teòric, però l’encert de l’obra rau a mostrar-ho d’una manera pràctica i pròxima.

Saltant de format

Notícies relacionades

Un nou concurs amb Micky Núñez

La tornada al col·le dels famosos

Des de la seva estrena a la FiraTàrrega del 2022, la peça ha perdut el seu caràcter itinerant per encaixar-se en sala amb aires de do it yourself i un to encara més confessional. S’hi afegeix el testimoni de la segona mare, Manoly Rubio, que, a més de firmar l’escenografia i l’excel·lent il·luminació, oxigena encara més el marc reflexiu cap a la qüestió trans.

La pluralitat es correspon amb el dinamisme de la posada en escena, que va saltant de format: de les maquetes filmades que recorden el Senyor Serrano a l’escultura viva que amb la seva dilatada transformació sembla voler conjurar la immediatesa tiktokera. Del camp personal al polític, queda molt recorregut per a aquest tipus de creacions que sacsegen la poc explorada poètica de la gestació.