Dissidència silenciosa

Al llarg dels seus ja 38 anys de trajectòria, Lambchop ha anat passant per múltiples encarnacions (una trentena de músics han format part de la banda en un moment o un altre), amb l’única constant de la presència del cantant, compositor i fuster Kurt Wagner. En la gira que ha portat aquesta institució de la música alternativa de Nashville a la present edició del Primavera Sound, Lambchop és un duo, format per l’imprescindible Wagner i el pianista Andrew Broder.

I així, com a duo, van comparèixer a l’Auditori per oferir el que ells mateixos havien anunciat com «una actuació íntima amb piano». No enganyaven ningú, tot i que el que Wagner i Broder (dit així sembla el nom d’una sit-com brètola dels 90) van construir sobre l’escenari no només va ser íntim: també va ser profund, espiritual i bonic.

Notícies relacionades

Scully quadro a quadro

Manel Vidal Boix: «El preu moral que paguem per ser d’un equip de futbol de vegades és insostenible»

Sense més parafernàlia escènica que un piano, un peu de micro, una tauleta i tres focus, la parella va poder dirigir tota l’atenció del públic cap al que sempre ha constituït l’essència de Lambchop: les cançons. Aquí van destacar les del seu àlbum més recent, The Bible, desproveïdes, això sí, de les textures electròniques, els arranjaments de vent i els cors gòspel amb què es vesteixen en el disc, i encadenades en una llarga peça que el públic només va interrompre quan van enllaçar Give it amb unes estrofes del Once in a lifetime, de Talking Heads.

Amb la commovedora veu de baríton sense sort de Wagner (dret, a contrallum i amb les mans a les butxaques) i amb el virtuosisme subtil de Broder n’hi va haver prou per crear un món de misteri, introspecció i bellesa. No tots els presents hi van voler entrar (hi va haver abundants desercions), però els que van acceptar aquesta invitació a allunyar-se del vertigen i la frivolitat del món exterior van ser recompensats amb un inspirador exercici de dissidència silenciosa.