L’altre golàs d’Alexia Putellas

S’ha parlat molt del gest lleig de Jaume Collboni a l’arrencar la samarreta dels dits d’Alexia Putellas quan aquesta, com a capitana, estava participant en la foto tradicional juntament amb el president del club i l’alcalde de la ciutat al consistori. També s’ha fet constar com Joan Laporta dona l’esquena des del segon zero a Putellas. No obstant, poc o gens s’ha posat en valor la denúncia subtil (gestual) de Putellas d’una situació tan desagradable però desgraciadament tan habitual per a tantes dones.

Laporta entrega la samarreta a Collboni. Mentre els dos homes posen somrients i orgullosos (donant-se copets) i mostrant la peça com un trofeu, Alexia busca la manera d’acostar-se a aquells senyors que (per tradició masclista) s’estan apoderant de l’èxit d’un grup de dones. Malgrat ser la capitana (la protagonista), ho fa amb certa cautela. Allarga primer un braç i els dits i després, finalment, fa un pas cap a tots dos. Quan ja té agafada la màniga de la samarreta, Laporta decideix que és el moment d’entregar-la-hi a l’alcalde. Els dos homes estiren la samarreta cap al costat contrari de la jugadora. Així que Putellas es queda amb la mà penjant, suspesa, mentre els mascles es congratulen.

Lluny de dissimular (que és el que ens han ensenyat a fer), la capitana decanta el cap (nega que allò estigui passant) i apunta amb la mà la falta que aquells dos tipus li acaben de fer (¿ho heu vist, això?). Somriu irònica però triomfant. Perquè a més d’aconseguir la Champions acaba de deixar en evidència el comportament masclista del president del club i de l’alcalde de Barcelona. Putellas ens recorda a totes les dones que no hem de callar (i molt menys gestualment) quan ells pretenen invisibilitzar-nos.

Després d’anys lidiant amb líders amb masculinitats fràgils, Angela Merkel va acabar desenvolupant una estratègia no verbal per enfrontar-se en públic a molts dels seus homòlegs homes que conscientment (o inconscientment) pretenien intimidar-la, invalidar-la o apartar-la per ser dona. Segurament recorden el dia en què Donald Trump va desitjar no estrènyer-li la mà a la Casa Blanca. Els reporters gràfics sol·licitaven la tradicional salutació diplomàtica entre mandataris. Malgrat la insistència, Trump no afluixava i ocupava el seu seient amb les cames ben obertes, tirat cap endavant (aquí mano jo i avui t’ignoraré). Merkel, en canvi, va decidir fer-se petita. Encongida d’espatlles, va recollir les extremitats, es va reclinar cap enrere i va reduir la seva presència. Tampoc va elevar el to, va apostar per xiuxiuejar-li al president dels EUA la possibilitat d’estrènyer-li la mà. I davant el silenci i comportament infantil del seu amfitrió, va fer una ganyota amb les celles i la boca per expressar la seva sorpresa i incredulitat. L’actitud de Trump no només va ser criticada aquella vegada pels demòcrates, també pels partidaris del republicà.

Si bé és cert que en comunicació no verbal qui ocupa més espai és qui més poder té, Merkel va optar per fer-se petitona per constatar davant de les càmeres l’abús de poder d’homes com Trump i aconseguir la complicitat i empatia dels espectadors.

Tàctica contra l’abús

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Aquesta tàctica contra l’abús, que només funciona quan hi ha càmeres, la va aprendre Merkel el dia que va visitar Putin al Kremlin i aquest va deixar anar el seu gos per rebre-la. Es tractava d’un innocent llaurador però la seva mida i color podia impressionar una persona amb fòbia als gossos. I aquest era el cas de la cancellera alemanya, que, pràcticament paralitzada per la por, no va gosar ni a parpellejar mentre el pelut l’ensumava. Mentrestant, Putin contemplava l’escena divertit. Sense voler-ho, la postura de Merkel va posar el focus públic i mediàtic sobre l’assetjador.

Recriminar verbalment el comportament masclista encara porta problemes . Per això, fer-ho gestualment, com Alexia Putellas o Angela Merkel, pot semblar poca cosa però és tan subtil com eficient.