Una relació tòxica

La pel·lícula sobre Amy Winehouse s’obre amb una escena feliç de família jueva anglesa en una festa íntima, entonant una cançó hebrea per passar després al clàssic Fly me to the moon immortalitzat per Frank Sinatra i Count Basie. La segueix una escena infeliç de la mateixa família. Advertim que ara està trencada: el pare d’Amy la porta en el seu taxi fins a casa de la mare, de qui s’ha separat fa un temps. Tot ha fet efecte en la jove Amy, la de la veu prodigiosa, l’amant del blues, el jazz i el soul, la que vol tocar al mític club Ronnie Scott’s i també ser la nova Billie Holiday.

Però res serà tan important, al principi per la part bona, després per la dolenta, com la irrupció en la seva vida d’un macarra anomenat Blake Fielder. «He de viure les meves cançons», diu Amy al principi. I les va viure, com la vivia Holiday al cantar Strange fruit. I va beure. I es va tornar paranoica. I la resta és història, carn de biopic com aquest Back to black, títol idèntic al del segon i exitós disc de la desapareguda cantant.

Winehouse ho va tenir tot en vida: veu, actitud, capacitat escènica i també alcohol, ruptura amorosa, violència, drogues, paparazzis, bulímia, autolesions... Ascens i caiguda. Tots els conflictes estan vinculats a Blake. Segons el que ens explica el film, que no té per què no ser cert, però dramàticament –això no deixa de ser una pel·lícula– resulta insuficient, el bad boy (jonqui, borratxo, sense escrúpols) la va fer com va ser. La cinta es redueix a això, sense endinsar-se en altres aspectes (el paper del pare, per exemple) i fiant-ho tot a la molt bona interpretació de Marisa Abela, alguna cosa més que una semblança física mitjançant les atrevides pestanyes i el cabell cardat vintage.

Notícies relacionades

Qui té un defecte té un tresor

Les televisions públiques recuperen el terreny perdut en drets esportius

‘Back to black’

Sam Taylor-Johnson (Estrena: 31/5/2024)