CRÍTICA

Ambrosia pop-folk

Ambrosia  pop-folk

Manu Mitru

1
Es llegeix en minuts
Rafael Tapounet
Rafael Tapounet

Periodista

Especialista en música, cinema, llibres, futbol, críquet i subcultures

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Publicat fa tot just un mes Here in the pitch no només és el millor dels quatre àlbums que Jessica Pratt ha gravat fins ara; també és un dels millors discos que han vist la llum de tot l’any. I el Primavera Sound va tenir el privilegi d’acollir el concert inaugural de la gira de presentació d’aquest nou i fascinant repertori en un recital a l’Auditori Rockdelux que quedarà a la memòria del festival per la seva intensitat emocional, la seva proximitat màgica i la seva bellesa flotant. Pura ambrosia pop-folk.

Secundada en escena per un teclista, un percussionista i una baixista/guitarrista/corista, la menuda cantautora californiana va obrir el concert amb tres de les gemmes més brillants del seu últim elapé: World on a string (composició que Burt Bacharach hauria firmat amb orugull), By hook or by crook i Better hate, agermanades aquestes dues últimes pel seu delicat perfum de bossa nova. Com al disc, Pratt va imposar la seva dolça i personalíssima veu per sobre de la varietat d’arranjaments i textures sonores, i va aconseguir que el sintagma sofisticada senzillesa no constituís un oxímoron, sinó un rar prodigi.

A partir d’aquí va anar alternant les cançons de Here in the pitch amb les dels seus discos anteriors, arribant a cims d’emoció amb títols com Poly Blue, Life is (sense la percussió spectoriana de la gravació), Back, baby o una encantadora versió del Backstreet girl dels Rolling Stones que va deixar els espectadors en èxtasi. Per tancar, l’enlluernadora The last year (aquesta música que acompanya els crèdits finals i et deixa amb ganes de tornar a veure la pel·lícula des del principi) i un bis amb On your own love again. Màgia i precisió.

Notícies relacionades

Jessica Pratt + Joanna Sternberg

Auditori del Fòrum (31/5/2024)