Lana Del Rey majestuosa

El seu últim àlbum Did you know that there’s a tunnel under Ocean Blvd.?, molt elogiat per la premsa internacional (segon millor disc del 2023 en aquest diari), presenta un cançoner llarg i d’exigents racons sonors.

Una altra mostra que el pop d’ara es resisteix a certs veredictes categòrics. Però, en la seva tornada a Barcelona (sis anys després de passar pel Palau Sant Jordi), ella va tendir al recorregut antològic, a aquests àlbums acumulats des del 2010. Amb 25 minuts de retard, i a través d’un pòrtic a la carta, picada d’ullet a Recuerdos de la Alhambra (mestre Tárrega), va emprendre amb Without you una sessió de tons majestuosos, amb tropa de ballarins i coristes, manejant la seva veu amb serena pulcritud.

Plorar i cantar

Un concert de Lana Del Rey no precipita l’eufòria, tot i que algunes cançons van ser secundades vers a vers, amb gran apassionament, com Summertime sadness (precedit del pessic a l’estàndard Summertime, de Gershwin). A les pantalles, fans plorant i cantant alhora. Recorregut serpentejant, amb la tortuosa Cherry i un Pretty when you cry en el qual la diva va apujar el to i que va cantar agenollada i amb gest dramàtic. Va ser en el tram final quan van caure peces amb vistes al túnel d’Ocean Boulevard (aquesta metàfora de l’abandonament i de la bellesa oculta), com la titular i The grants, amb les seves cavil·lacions sobre la família. No van faltar Chemtrails over the country club ni el tema amb què va començar tot Video games. Sessió a l’altura de l’aura del personatge, tot i que una mica curta, una hora i deu minuts.

Però altres atraccions van sortir abans de Lana Del Rey, com l’antitètic Troye Sivan, australià donat a un electro-pop amb fons house i perfils hedonistes, en aquest punt tan actual que és l’encreuament de l’eufòria i la melancolia. D’això va el seu tercer àlbum, Something to give each other, al qual va acudir en un format peculiar, amb tropa de ballarins i un vistós bateria amb el seu bombo i tot. Un tio trempat, Sivan: "¡Estimo la gent! ¡I el sexe! ¡I ballar!". Ignorem si tot alhora. "¡I Espanya!", va afegir (tot i que l’audiència tenia aspecte predominantment guiri). A la quarta cançó, la sensual-intimista In my room, es va quedar amb el tors despullat i va rebre un convidat, Guitarricadelafuente, i els beats van anar a més a base de les seves cartes més segures, com Rush, tancament de la sessió.

La pista indie-rock

Notícies relacionades

Quan tot s’enfonsa

Un viatge pel Nadal de mig món

I connectant amb la noble tradició indie-rock del Primavera, ses senyories de Yo La Tengo, adscrites a la mostra des dels vells temps, van exhibir poder (després del concert a base de covers de dimarts a l’Apolo) amb un set que va partir d’un deliciós aquelarre elèctric, amb tocs de krautrock, a Sinatra drive breakdown, obertura del seu últim àlbum This stupid world, i va retrocedir fins a enganyoses dolçors com la llunyana Did I tell you. Els de New Jersey van recuperar uns quants clàssics, com Stockholm syndrome i Tom Courtenay, i van deixar una estela de rock despert i agrest facturat per dos senyors i una senyora d’edats que fàcilment duplicaven la mitjana dels assistents al festival.

Un altre vèrtex d’un programa en qual artistes com Ferran Palau van ironitzar amb la motivació general per veure Lana Del Rey, en el seu cas defensant admirable obra fresca, Plora aquí, continuadora del seu pop de mínims, ara amb tanta guitarra com sintetitzadors. Just durant la seva actuació va passar en estampida una multitud de fans de la novaiorquesa, ansiosa per prendre posicions. El Primavera, sempre procliu als aguts contrastos, com amb un altre vip català de la tarda, Guillem Gisbert, i el repertori narratiu i aventurat del seu debut en solitari, Balla la masurca!. Accents autòctons per a una mostra que tanca portes aquest dissabte amb reclams com PJ Harvey, SZA i Mitski.