Assaig sobre la ceguesa de la justícia

Pocs muntatges han desencadenat tant entusiasme l’últim any. Estem davant tot un fenomen des de la seva estrena a Madrid l’estiu passat, ja abans amb les versions de Londres i Nova York. La guardonada autora Suzie Miller va posar els seus amplis coneixements en dret al servei d’una peça que bé es podria etiquetar com un melodrama judicial, si no fos pel seu afilat rerefons que es clava en les esquerdes legals del sistema.

Prima facie (fins al 22 de juny al Poliorama) ens explica la transformació de Tessa, advocada londinenca d’èxit especialitzada en la defensa d’agressors sexuals. La primera part de l’obra ens presenta el seu món, el dels "pura sang", arribistes sense escrúpols formats per competir. L’origen humil del personatge marca el punt de fuga: ja no hi ha més consciència de classe que el triomf a qualsevol preu. Però un esdeveniment en la seva vida privada ho trastoca tot i, de sobte, Tessa es veu abocada a enfrontar-se en primera persona a l’estructura social que li ha servit de podi.

La fita escènica sobre ‘La manada’

Difícil no pensar en una altra fita escènica recent, Jauría, la peça documental que, a través del cas de La manada, ha aconseguit treure els colors al nostre Codi Penal. L’avantatge de Prima facie és l’encaix tan precís de la seva versemblança d’obra de ficció, una orfebreria que desgrana d’una manera pràctica la relació entre el patriarcat i les seves lleis, com la càrrega de prova revictimitza les dones i serveix per legitimar interpretacions esbiaixades en favor dels privilegiats.

Sobre una escenografia de blanc minimalista, el director Juan Carlos Fisher imprimeix velocitat i testosterona a una primera part que trota tan voraç com el món que retrata. En la segona tot es torna més dens i enganxós, com la teranyina processal que envolta la protagonista. Determinant i precisa la il·luminació i espai sonor que donen forma tant als flashback de thriller cinematogràfic com a les escenes més íntimes. Això sí, el recurs d’encendre la llum a sala per identificar el públic amb el tribunal ja comença a estar una mica gastat.

No s’ha d’oblidar que tot aquest entramat és un dinàmic monòleg de 100 minuts, que la funció no seria res sense l’entrega absoluta de l’actriu Victoria Luengo i l’enorme arc que el seu personatge recorre fins a esgarrifar tota la platea. El seu desplegament de recursos i matisos a cada racó del text aconsegueix fer creïble fins a la previsible arenga final, que no per ben argumentada deixa de ser un recurs prescindible. Detalls que no aconsegueixen deslluir el global d’una peça per debatre que dona sentit a l’etiqueta "necessària".

‘Prima facie’

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Teatre Poliorama

Director: Juan Carlos Fisher