Carta d’amor a la classe obrera

Amb àlbums com ara Coles corner (2005) i Lady’s bridge (2006), Richard Hawley va sublimar un rol de cronista sentimental i espatlla a la qual repenjar-se per compartir penes mundanes, sempre invocant una vibració sonora d’un altre temps sense per això resultar anacrònic. Aquí segueix el qui un dia va ser guitarrista de gira de Pulp, sense imposar-se correctius dràstics d’estil ni sentir-se culpable per continuar mirant de reüll Elvis Presley, Duane Eddy o Roy Orbison en lloc de tractar de sonar com se suposa que hauria de sonar un músic l’any de gràcia del 2024.

Doncs bé, In this city they call you love, disc que veu la llum després d’una pausa de cinc anys, pot despistar una mica per aquesta arrencada punxant i reverberat amb Two for his heels, però, encara que el conjunt de cançons sigui una mica més angulós i essencialista de l’habitual, porta una nova entrega de tonades refinades transmissores de confort emocional: no triguen a caure dos musts situats en aquesta lliga: Prism in jeans, amb guitarres senyorials, i aquest lament pels amics que se n’han anat anomenat Heavy rain. I tot seguitPeople, en què Hawley dona voltes entorn del món dels afectes amb prou feines avalat per la guitarra i una tènue percussió, mentre sospira per "l’amor veritable", que és "la meta més difícil" i "la collita d’or".

Aquesta peça no és de les més excel·lents, però presenta la clau argumental de l’àlbum, una obra que Hawley dedica a la ciutat de la seva vida, Sheffield, la steel city, històrica seu metal·lúrgica, en els últims temps afectada, és clar, per totes les tribulacions derivades de la gentrificació.

Tarannà simpàtic

El títol del disc, citat a People, al·ludeix al costum dels seus veïns d’anomenar amor qualsevol persona amb franca naturalitat, tal com en altres llocs fan anar carinyo o als mercats barcelonins rei o reina. L’encreuament d’aquest tarannà simpàtic o adorable, associat a l’arrel obrera de l’urbs, és a dir, la fusió de dolçor i duresa, marca aquí les coordenades de Hawley. Parlem d’un autor amb consciència de classe que, en l’esquerpa Deep space, amb un traçat d’exquisit rock-and-roll primari, apunta a la claustrofòbia col·lectiva i fa lliscar una invectiva als multimilionaris que somien volar a altres planetes.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Poders atemporals

És una altra de les arestes d’un disc en què tendeix a aquests tempos recollits que no ens cansarem mai de glossar, ja sigui amb una mica de ressonància country (Hear the lonesome whistle blow), acostant-se a una mena de bossa nova amb riques capes vocals soul (Do I really need to know?) o, simplement, invocant l’eterna balada de clarobscurs anímics, com en I’ll never get over you o When the lights go out. Cançons de poders atemporals amb què Hawley, manejant el seu cant profund i impol·lut, parteix de la part més personal i local per atrapar-nos una vegada més.