‘Fanzilona’, memòries de 50 anys de cultura ‘underground’

El 8 de maig es va complir el vintè aniversari de la inauguració del Fòrum Universal de les Cultures de Barcelona. Que ningú ho recordés és una prova eloqüent del nul llegat que aquell fastuós macroesdeveniment va deixar a la ciutat més enllà d’un controvertit projecte urbanístic i la seva corresponent generació de plusvàlues. Amb un discurs oficial sustentat en la defensa de la pau, el desenvolupament sostenible i la diversitat cultural, el Fòrum va jugar en el seu moment un paper important en la construcció de la marca Barcelona, l’estratègia publicitària que en els primers anys del mil·lenni venia la ciutat com a sinònim de dinamisme, audàcia, creativitat, innovació i mestissatge. Només un any després que el Fòrum tanqués les portes, el ple municipal va aprovar una "ordenança de civisme i convivència" en la qual els actes de simple vandalisme i les manifestacions de cultura urbana (com els grafitis i la música de carrer) quedaven homologats sota l’epígraf de conductes vandàliques. "Prohibim el que promocionem", deien els murals de protesta que van aparèixer en aquella època.

Del còmic ‘underground’ al rap

El relat d’aquesta flagrant contradicció, determinant en la història cultural recent de Barcelona, és un dels eixos narratius de Fanzilona, una sèrie documental produïda per Krik Krak Productions i CaixaForum+ que al llarg de vuit episodis repassa mig segle d’evolució de diverses escenes artístiques alternatives de la ciutat, des del còmic underground de finals dels 70 fins al rap contemporani de Las Ninyas del Corro, passant per les ràdios lliures, el punk, el hardcore, l’arribada del hip-hop, l’art urbà, els skaters, els sound-systems de música jamaicana, les raves, els clubs de música electrònica, el mestissatge i l’eclosió dels moviments socials.

"Et posaré un exemple que s’explica en la sèrie i que reflecteix bé el que ha passat –diu Zosen Bandido, grafiter, muralista, dissenyador gràfic, activista cultural i codirector de Fanzilona, junt amb Miquel Ardèvol i Eric de Gispert–. A principis dels 2000 venien músics jamaicans a Barcelona a actuar a les festes que s’organitzaven en centres autogestionats i al·lucinaven. Deien: ‘Això és com ser a casa, en cap lloc d’Europa hi ha res així’. Això passava aquí perquè hi havia gent amb ganes de muntar coses i espais on la creativitat podia florir. Després va venir l’ordenança del civisme i van arribar polítics que ho van gestionar de la pitjor manera i tot es va anar perdent".

Zosen es resisteix a admetre que en la mirada de la sèrie sobre aquestes escenes avui gairebé desaparegudes hi hagi un component nostàlgic. "A mi no em mou la nostàlgia. De fet, jo vaig néixer a l’Argentina, i en els primers capítols es parla de coses que, per edat, no vaig arribar a viure. Però sí que volia traçar una línia del temps que unís les històries que han passat a Barcelona, dibuixar un mapa alternatiu dels canvis que ha experimentat la ciutat. I també era una manera de donar les gràcies a les persones que van anar construint realitats culturals alternatives en una època en què calia inventar-ho tot gairebé des de zero perquè aquí no hi havia res".

Notícies relacionades

BCN, amb quatre noves estrelles, ratifica la capitalitat gastronòmica

El millor servei de sala de la ciutat

Algunes d’aquelles persones apareixen a Fanzilona vertebrant el relat amb el seu testimoni: Javier Mariscal, Felipe Borrallo (Makoki), Stigmata (Ràdio PICA), Joni D., Bolig (Subterranean Kids), Frank de Trepax, Sergio Cabellero, Inupie, Semolina Tomic, Txarly Brown, DJ Zero, Alicia Verdú, Panko (Ojos de Brujo), Tomás Arroyos (Mano Negra), Kenor... "Cada un d’ells té una història súper potent –apunta Zosen–. Comences a aprofundir i surten 50 documentals diferents. Però fins ara gairebé ningú s’havia preocupat per recuperar aquest llegat i explicar-lo i preservar-lo d’alguna manera. És inexplicable que no hi hagi un documental sobre Subterranean Kids o sobre Skatalà. I la meva idea és que això no es quedi únicament aquí; m’agradaria fer una exposició amb tot aquest material i després un llibre, perquè, com diu en la sèrie [el dissenyador] Óscar Guayabero, el paper és el que queda. No podem deixar que sigui la intel·ligència artificial la que ens escrigui la història, ¿no?".

De moment tenim la sèrie, ja completa. Els sis primers capítols es van estrenar l’octubre del 2023. Els episodis 7 i 8 han trigat més a veure la llum per una qüestió de permisos i drets d’autor, però des de dimecres passat estan disponibles a la plataforma CaixaForum+. Com a sintonia, projectant la seva ombra sobre aquest mig segle llarg de cultura underground barcelonina, l’imbatible himne Ciutat podrida, de La Banda Trapera del Río. "És una cançó molt potent que funciona molt bé com a jingle –assenyala Zosen Bandido–. Però és que, a més a més, ¿quina altra cançó pot incloure tot el que ha passat en aquesta ciutat en els últims 50 anys?".