Rosa Ribas, del ‘noir’ a la memòria

A Peces abisales (Tusquets), el lector no trobarà cap cas de la família de detectius Hernández ni de la comissària Weber-Tejedor, però són allà, junt amb la seva creadora, Rosa Ribas (el Prat de Llobregat, 1963), una de les autores espanyoles de novel·la negra més respectades. Són una mena de memòries novel·lades, el seu "llibre més personal i sensible", admet, on es despulla en un fluir de reflexions, records i vivències, de llums i ombres, que de nena la van marcar i la van forjar com a individu i escriptora. Ja des del naixement, quan després de deu mesos d’embaràs, la seva mare va haver d’esperar per a la cesària que el metge de guàrdia acabés de llegir El gatopardo de Lampedusa. "Amb Tolstoi hauria nascut al matí i Proust em podria haver costat la vida", escriu amb l’humor i "l’autoironia", amb la qual vesteix els moments tristos.

Peces abisales va néixer en una columna homònima que Ribas va publicar a EL PERIÓDICO, sobre un viatge per oblidar a Gal·les, amb 17 anys, amb un cor de cant. Tenia una miopia de 20 diòptries que va marcar la seva (no) visió de les coses (amb el temps es va operar). La seva imatge al mirall amb les ulleres de gruixuts vidres i la malla al cap del vestit de pubilla catalana era la d’un peix abissal. "Aquesta vista tan limitada et jugava males passades quan et treies les ulleres, sobretot de nena, època de terrors nocturns, perquè el cervell omple les ombres de monstres. La por de la foscor i del desconegut ens torna irracionals. Moltes pors són compartides, com el que hi hagi algú sota el llit. Són unes imatges que t’acompanyen al llarg dels anys i acaben en algunes de les novel·les", admet qui escriu que "explicar històries és una manera d’allunyar les pors". "Vaig desenvolupar la idea de l’article i el llibre va sortir sol. És la primera vegada que escric obertament des d’un jo –confessa–. Jo, que sempre defenso la ficció per escriure amb llibertat. M’he despullat una mica".

Entre Alemanya i Barcelona

Notícies relacionades

Sigrid Nunez, l’escriptora que va enlluernar el geni manxec

Espanya s’aboca en felicitacions al director

Ribas escriu sempre a mà i a llapis la primera versió dels seus llibres; en porta una vintena. "No puc deixar d’escriure. És el meu motor, la meva eina de coneixement, la meva manera d’entendre el món i donar-li forma". Ja treballa en un nou llibre dels Hernández. "Vaig dir que no seguiria la trilogia i ja veus, un moment de debilitat i estic amb el quart. Encara tenen història", promet qui té "al·lèrgia a les actituds de superioritat, cursileries i retòriques grandiloqüents que afirmen que llegir ens fa millor persones".

Després de viure 30 anys a Alemanya, Ribas va tornar a Barcelona després de la pandèmia. Com la seva comissària Weber-Tejedor, pertany a dues cultures. "Sempre ets de fora. Enfrontar-te a què és l’estrangeria, la sensació de desubicació, de no saber on encaixes, de ser la rara, és una experiència essencial. I et converteixes en observadora. De tornada, continuo observant".