¿Són tan diferents els fans de Taylor Swift i AC/DC?

Interessant contrast d’imatges, el dels últims dies, amb les fans de Taylor Swift embolcallades amb els seus vestits brillants (Madrid) i les de Lana del Rey amb les seves corones de flors i diademes (Barcelona). I no només elles: ¿o no compta com a fandom l’adult de cap a peus amb samarreta negra que es col·loca a la testa unes banyes vermelles lluminoses, invocant Beelzebub (Hell ain’t a bad place to be), a punt per cantar i imitar Angus Young i el seu pas de l’ànec en un concert (o dos) d’AC/DC (Sevilla)?

La paraula fan arrossega connotacions negatives (tot i que sona pitjor la versió llatinoamericana fanàtic, que utilitza sense manies la premsa d’allà). S’associa a la devoció desmesurada, poc justa, tot i que, ¿on posem la línia vermella? Em temo que tendim a moure-la amunt i avall per deixar extramurs de la respectabilitat a aquells artistes i imaginaris que no són els nostres. I llavors, el blanc més fàcil, objecte corrent de burles, sempre són els productes (se’n diu així, com si els altres no ho fossin) per a públic adolescent, propici al comportament badoc.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Pot ser-ho a vegades, però aquestes noies no estan soles: els adults també podem establir una relació amb els artistes una mica estranya. Tinc amics, gent assenyada i homologable, que han pujat a avions i autocars per veure Bruce Springsteen una vegada i una altra per mig món, i parlem d’un artista les gires del qual arriben gairebé sempre a Barcelona. He vist probes admiradors de Leonard Cohen transfigurant-se i portant abrics i barrets com els seus. ¿Parlem del codi trooper (incloent-hi el marxandatge de figures decoratives de la mascota Eddie, jocs de vasos i fins i tot una cervesa pròpia) establert entorn d’Iron Maiden? ¿I d’aquells deadheads, fans consagrats al culte a The Grateful Dead?

No passa res. Tenim unes vides molt planificades, amb pressions i imperatius, i és possible que necessitem desesperadament algun punt de fuga cap al desvari, el disbarat, l’excés. I hi ha la gratificació de formar part d’una cosa més gran, d’una passió compartida. Hi ha un carril emocional a través del qual les dues nenes que, l’altra nit, tenia un parell de files al davant al Bernabéu plorant desconsolades i abraçant-se per l’aparició de Taylor Swift se citen cordialment amb la colla d’homenassos que segella una lleialtat eterna a AC/DC i que es conjuren per anar-los a veure fins a la fi del món si cal la pròxima vegada. No, no són tan lluny. I està bé.